dijous, 19 de desembre del 2013

Compromís a les entitats socials

Compromís de tothom. Aquí no es salva ningú.
Compromís de l’entitat a buscar sota les pedres recursos materials, personals i formatius per tirar endavant la missió.
Compromís de la persona voluntària en relació a unes tasques de què es coresponsabilitza.
Compromís de la persona que se’n beneficia en relació al mateix que abans: les tasques de què es coresponsabilitza.
Triem-li acompanyants al “compromís”.

Sostenible en el temps

No parlo ni de diner, ni d’estructura. Parlo de no “inventar-nos necessitats”, és a dir, el nostre compromís ha de poder perdurar tot adaptant-se a noves necessitats, i cadascú ha de tenir prou cintura com per anar fent els moviments necessaris per evitar que quedem obsoletes, mancades de sentit o, pitjor encara: immerses en la rutina.

Proactivitat

Aquesta paraula pot voler dir tantes coses... aquí ve enllaçada amb l’anterior, perquè ens convida a no adormir-nos, a estar permanentment alerta, a fer del positiu la molla cap a la creativitat. Aquest mot també ens condueix al següent.

Implicació personal

“Oju!” Molta atenció per no entendre el que no vull dir. La Implicació Personal aquí no té res a veure amb emocions o sentiments. Té a veure amb una frase que es diu molt entre voluntàries i voluntaris quan se’ls pregunta per la seva experiència. Fruit, crec jo, de no haver conduit la reflexió cap al global de la tasca, ens quedem amb l’expressió: “Rebo més que no pas dono”.
Depèn de com es digui, és paternalisme, cura dependent o infantilització superficial de la tasca. Perdoneu que sigui tant brusca.
Ara bé, si la interpretem com “dono individualment i el conjunt de l’acció transforma la societat on estic implicada”, la cosa canvia i molt.
Jo m’implico perquè no vull sentir més grinyols, vull fer AMB altres una societat més justa i dignificada; i això ho faig amb una entitat, amb unes altres voluntàries i voluntaris, amb unes persones amb qui posem en comú diferents capacitats i competències. De vegades coneixement, de vegades ganes d’aprendre.

dimecres, 11 de desembre del 2013

Participar per incloure

Estem provocant canvis. I no els provoquem només les entitats socials i les persones voluntàries. Els canvis vénen perquè ens grinyolen coses i ens arremanguem, perquè som conscients de les nostres capacitats parcials i les posem al costat de les dels altres, perquè ens hi va la vida.
Però el que importa no és ni l’entitat, ni el voluntariat ni tansols el col·lectiu atès.
Hi ha entitats que estan cridades a desaparèixer. Entitats com les dedicades a cobrir infraestructures de sostre, alimentació, roba... no haurien d’existir, perquè cal que no facin falta.
Ara bé, sigui com sigui i ara per ara, encara són necessàries. I conviuen amb altres missions socials, ambientals, culturals, cíviques... que sempre reclamaran la presència activa i diversa de la ciutadania. Si no participem, morim.
Moltes vegades ens hem trobat davant una situació que ens ha descol·locat i fins i tot estabornit una mica. Al davant teníem una persona i no sabíem com definir-la. Hem utilitzat adjectius i perífrasis, hem comparat i definit pel negatiu (pel que no és). Hem intentat posar-nos a la seva pell i, amb tota la bona intenció, hem dit allò de “Si jo fos ella...”.
Però “ella” no sóc jo. Jo no puc dir les altres persones segons com jo em dic. “Elles” són “elles” i “jo” sóc “jo”, i sovint m’adono que no “em dic” igual segons el moment del dia i les interaccions que hi he tingut.
És important ser intel·ligible, que se t’entengui com a persona, perquè en la nostra societat, en la mesura que t’entenen... ets i estàs inclosa en el grup.
Sense etiqueta, norma admesa, grup/grups de pertinença, definició positiva o negativa, sense nom... no ets, no existeixes.
Tothom ens hem anat adaptant a les intel·ligibilitats que ens envolten per una necessitat vital d’existir. Més o menys trencadores, revolucionàries i, fins i tot, submises. Aquesta adaptació l’hem feta pel mateix motiu que fa que respirem, si no ens reconeixen... morim a la comunitat i no ens queda més remei que marxar-ne. Pensem-hi, perquè algunes “marxes” són traumàtiques, definitives i totes són injustes.
Hem pensat perquè en alguns grups, de cop hi volta s’hi afegeixen molts membres, o se’n desadhereixen? Hem revisat la forma d’anomenar que té aquell col·lectiu, aquella comunitat?
Saber donar nom és avançar cap a espais inclusius i participatius.

dimecres, 4 de desembre del 2013

Voluntariat insaciable?

Posem-nos en el lloc de la persona que porta temps després d’haver pres la decisió de fer voluntariat.
La majoria de vegades són “reincidents”. Persones que fan allò de “a que no pots provar només una?”
La vinculació gratuïta, els compromisos lliurement adquirits, les persones amb qui anem avançant... generen una mena d’addicció que ens fa reconèixer que, sovint, el voluntari, la voluntària ho són, són voluntaris.
Diferenciem entre les persones que fan voluntariat, de les que són voluntàries. N’hi ha moltes més d’aquestes darreres, i són les que entenem que ser voluntària implica per a nosaltres una forma d’entendre la vida que ens fa insaciables per a la vida mateixa.


La persona que comença fent voluntariat i després hi torna, i al cap de temps encara hi és, ja no fa voluntariat.

S'ha convertit al gènere insaciable, esdevé voluntària i deixar de "fer-ne".

dilluns, 25 de novembre del 2013

Lliure elecció del voluntariat

Escullo ser voluntària, clar que és una llibertat relativa perquè em sento obligada en certa forma... en castellà en diuen “apremio”.
La llibertat es dóna en el moment en què aquesta obligació, aquest “apremio” em col·loca davant d’un binari: sí o no? hi responc? O, no hi responc?
En el moment que escullo lliurement avançar cap a aquesta “obligació”, em sorgeix un altre dilema amb diversos termes: on, quan amb qui, etc.
Lliure elecció vol dir un cert discerniment que ens porta a una decisió lliurement presa, arran d’una “obligació” sentida.

És la llibertat de la persona que entén que la seva vida no és si no la posa al servei d'alguna cosa que l'"externalitzi". Sortir d'una mateixa, sortir de casa, sortir del cercle íntim i potser limitat, sortir de la ciutat o el barri... Sigui com sigui, la llibertat ens empeny a començar un camí que va poblant-se de companyes i companys de viatge.

No és poètic o irreal, o sí, almenys no pretén ser-ho. Crec que la resposta al voluntariat ens ve d'aquesta necessitat de sentir que per sentir la llibertat, ens hem de posar en ruta, que ningú no ens farà la feina. I això ens confronta a la vida i a les realitats de les persones. Res d'irreal, feina a peu de carrer que ens allibera com a éssers humans.

dimarts, 7 de maig del 2013

La passió de viure


Parlem de salut com qui perd la vida. Sovint ens trobem vantant-nos del refredat que portem a sobre, de la contractura que ens porta per mal camí, de les dificultats que tenim per descansar.
Els petits mals del dia a dia són el termòmetre que ens permet justificar que estem vius i atrafegats. Qui no té un ai! té un ui!
Segur que volem aquest estil de vida per nosaltres i per les generacions a venir?
Diria que ens hi va la vida pensar i esforçar-nos a gaudir-la a cor que vols.
Escoltar relats de soledat profunda, de por al futur i d'incertesa en l'acceptació de les persones de l'entorn confirma de forma rotunda el que ja hem llegit més amunt, que la vida és una aventura que val la pena viure sense traves o prejudicis absurds.
El valor principal que està en joc és la vida:
… Vivir la vida de la forma más plena posible y como la más apasionante aventura es lo primero, valorizando la salud porque sin ella difícilmente la persona pueda llevar a cabo proyectos y conseguir metas.[1]
Així doncs, promocionar la qualitat de vida respecte a la salut permet a la persona empoderar-se d’un dels aspectes més importants del seu procés i l’ajuda a prendre decisions que tindran influència en el seu futur immediat i més llunyà, a la vegada que pot escollir contribuir de forma positiva a un desenvolupament harmònic del seu entorn i del de les persones més vinculades.




[1] Caricote i Figueroa (2006:78)

dilluns, 29 d’abril del 2013

Ens trobem millor quan ens busquem bé

Seguim parlant de salut i valors...
Saber i aprendre per a prendre decisions: la salut és responsabilitat individual i col·lectiva. El nivell d’autoeficàcia[1] es pot elaborar i potenciar des de l’escola, des d'un telèfon com el 900Rosa (900601601), d’altres entorns educatius i formatius.
Sentit de pertinença, responsabilitat, participació, sentit de temporalitat[2], cura dels altres i d’un mateix, autoestima, equitat, sostenibilitat, solidaritat i, per suposat, qualitat de vida; són alguns dels conceptes i valors que es posen en joc quan parlem de promoció i educació per a la salut.
Cada individu haurà de poder establir uns mínims criteris per avaluar, al seu nivell, el grau de satisfacció en relació a la seva situació física i/o anímica, haurà de poder valorar el sentit que li dóna a la seva pròpia vida i la relació que guarda amb les persones que l’envolten, així com amb el seu entorn.
Cadascú al seu nivell haurà de poder constatar si es cobreixen les seves necessitats fisiològiques, relacionals, socials i de projecte[3]
Entenguem la salut com allò que va més enllà d’un estat físicament saludable i afavorim espais adients perquè puguem elaborar les nostres pròpies eines.
En la societat actual es considera la potència física, la presència corporal, la moda, el posat, la forma de parlar i de relacionar-se medis d’acceptació, sense percebre que tota decisió presa en aquest sentit influeix notablement en el nostre benestar, en la nostra qualitat de vida i, igualment, en la qualitat de vida del nostre entorn més proper, la família i les amistats.
Qualitat de vida en relació a la salut que passa per una senzilla constatació: el treball de l’autoestima, de la consciència de pertànyer “per mèrits” propis a un mateix.
Arribar a provocar un estat d’autoestima dinàmic[4], va més enllà de la transmissió de coneixement o de certes normes de conducta autònoma; es tracta de despertar a l’autogestió tant individual com col·lectiva.
Formar i promocionar la salut ha de partir de la premissa que qui té la darrera paraula és l'individu, des d’aquí, encara és més cert que no es pot limitar a una simple transmissió d’informació, cal incorporar mètodes participatius que ajudin a transformar el que ens envolta, que tinguin en compte les persones i entitats amb qui volen treballar i, finalment, mètodes que facin conscient la disposició i voluntat a tirar endavant els possibles canvis que es derivin de les conclusions que en puguin treure[5]




[1] “Autoeficàcia”: percepció pròpia  sobre les capacitats per a fer alguna cosa de forma eficaç
[2] Temporalitat. Tant pel que fa a la limitació de cada individu, com pel que fa a la permanència en el temps de la comunitat de pertinença
[4] Bach (2004), Una autoestima que equilibri el punt entre l’autoodi i l’excés d’autoestima, de forma que aquest equilibri tingui com a còmplice un grau d’insatisfacció o de contínua recerca que permeti proposar-se fites de millora, autocrítica, consciencia de la capacitat de millora
[5] Rebollo (2002)

dijous, 25 d’abril del 2013

La salut com un valor


El caràcter subjectiu de “valor”, contribueix a entendre de forma igualment subjectiva la salut com a valor. Al final molt depèn de la concepció personal i de les opcions que cada persona vulgui o pugui prendre, perquè quan parlem de salut ens referim a un estat emocional de la persona, a la seva capacitat de lliure elecció i a la seva capacitat de relació i vinculació a les persones que l’acompanyen.
Els valors personals i la promoció de la salut, doncs, es relliguen des del moment en què cal prendre una opció personal per a la qualitat de vida, tant pròpia com de l’entorn de cada individu. I cada individu entendrà “qualitat de vida” d’una forma diferent.
D’altra banda, tot i ser una elecció personal, optar per un estil de vida saludable està marcat per condicions externes que no depenen totalment de les opcions personals: condicions del medi ambient, condicions socioeconòmiques, condicions i relacions familiars, acadèmiques, laborals, etc.
Cal contemplar la salut, la manca o la tinència, des de causes multifactorials: biològiques, psicològiques i socials; per parlar de salut cal tenir en compte la perspectiva biopsicosocial.
Si acceptem que el nivell de valoració de la salut acceptable pot ser més alta quan hi ha hagut períodes de manca de salut (pròpies o d’ algú de l’entorn immediat), entendrem que aquests períodes han pogut treballar la capacitat de tolerància a la frustració, i a la debilitat, la capacitat de superar la insatisfacció, el malestar. No es tractarà, per suposat, de potenciar etapes de manca de salut, però sí facilitar la convivència “amb naturalitat” en entorns mancats de condicions necessàries per a entendre-ho com un escenari per a la salut.
Conviure i/o conèixer situacions de diversitat funcional o d’incapacitat temporal per manca de salut, ajuda l’ésser humà a fer més paleses les potencialitats per menar una vida amb qualitat. Tant si hi ha malaltia com si no, la persona pot seguir tenint la capacitat d’elecció, les discapacitats provocades per l’existència d’una malaltia temporal o crònica, no tenen perquè impedir les capacitats per expressar desigs, preferències, iniciatives, objeccions, etc.  Així, doncs, tant si hi ha malaltia com si no, cal facilitar eines a les persones per desenvolupar la seva capacitat i el seu deure de participar en les decisions que els afecten.

dimarts, 16 d’abril del 2013

Entorns lliures que alliberen

L’objectiu general del projecte que jo voldria passa per crear un espai d’acollida, de reflexió, informació i escolta activa que acompanyi a les mares en la seva tasca educativa amb les filles i els fills, i millorar les seves competències i habilitats parentals.
Oferir a les mares un espai per a construir el seu propi model, la seva pròpia referència, un espai on elaborar possibles estratègies i on poder confrontar les experiències viscudes i provades. Un espai i un temps on reduir tensions i contradiccion de la convivència.
Poder parlar sense pors del trencament d’interessos col·lectius familiars en què han estat educades i passar a créixer en empatia envers cada membre de la seva família i d’elles mateixes; un escenari on aprendre i entrenar-se en la gestió de les emocions i sentimientos, reconèixer afectes, plantejar funcions i tasques, consensuar decisions, perquè una de les grans preocupacions que he escoltat en els meus anys d'experiència té molt a veure amb el desarrelament familiar, amb una despreocupació i inestabilitat de les relacions que fa témer una incapacitat per dur a terme un compromís posterior de les seves filles i dels seus fills.
La càrrega educacional està, com no ho va estar sobre les seves mares, sobre aquestes mares que es troben que les seves parelles, si existeixen, assumeixen només una corresponsabilitat incipient o inexistent.

dilluns, 8 d’abril del 2013

Vida intel·ligible?


Moltes vegades ens hem trobat davant una situació que ens ha descol·locat i fins i tot estabornit una mica. Al davant teníem una persona que no sabíem com definir. Hem utilitzat adjectius i perífrasis, hem comparat i definit pel negatiu (pel que no és). Hem intentat posar-nos a la seva pell i, amb tota la bona intenció, hem dit allò de “Si jo fos ella...”.
Però “ella” no sóc jo. Jo no puc dir les altres persones segons com jo em dic. “Elles” són “elles” i “jo” sóc “jo”, i sovint m’adono que no “em dic” igual segons el moment del dia i les interaccions que hi he tingut.
Diu Judith Butler:
Uno de los temas que más me preocupan son los siguientes tipos de preguntas: ¿qué constituye una vida inteligible y qué no, y cómo las suposiciones acerca del género y la sexualidad normativos deciden por adelantado lo que pasará a formar parte del campo de lo “humano” y de lo “vivible”? Dicho de otra forma, ¿cómo actúan las suposiciones del género normativo para restringir el campo mismo de la descripción que tenemos de lo humano? ¿Por qué medio advertimos este poder demarcador, y con qué medios lo transformamos?  (Butler, J. (2007). El género en disputa. Barcelona: Paidós, p. 26)
És important ser intel·ligible, perquè en la nostra societat, en la mesura que t’entenen... ets.
Sense etiqueta, norma admesa, grup/grups de pertinença, definició positiva o negativa, sense nom... no ets, no existeixes.
Tothom ens hem anat adaptant a les intel·ligibilitats que ens envolten per una necessitat vital d’existir. Més o menys trencadores, revolucionàries i, fins i tot, submises. Aquesta adaptació l’hem feta pel mateix que respirem, si no ens reconeixen... morim a la comunitat i no ens queda més remei que marxar-ne. Pensem-hi, perquè algunes “marxes” són traumàtiques, definitives i molt injustes.
Hem pensat perquè en alguns grups, de cop hi volta s’hi afegeixen molts membres, o se’n desadhereixen? Hem revisat la forma d’anomenar que té aquell col·lectiu, aquella comunitat?
Els grans canvis de mentalitat i d’estructures apareixen en el moment en què hi ha nous noms, noves formes d’entendre i de veure nous conceptes, noves “intel·ligibilitats”. És traumàtic per una societat reconèixer una nova identitat, una nova forma d’entendre la vida. O potser no és tan nou? Potser ho havíem ofegat perquè no ens havíem adonat que existia? I ens sembla traumàtic perquè ens remou els nostres fonaments?
Proposo, amb Butler, que l’evolució no vingui a batzegades i revolucions, que no ens calgui processos traumàtics per afegir noms a identitats. Proposo que fem l’esforç ingent de viure i conviure oberts a tot nom, més encara, veure persones i no haver de donar més nom que el seu propi, sense adjectius, sexes, gèneres, cultures, aficions musicals...

dimarts, 2 d’abril del 2013

Sóc voluntària perquè... (i 6)


Amb
I el més important, el voluntariat no és res si pretén fer coses pels altres.
Ni a favor, ni en contra, ni a través de...
No haurem fet res si no entenem que la tasca de voluntariat és buida si només veiem la implicació de la persona voluntària. És una tasca compartida amb qui es treballa.
Aquesta població anomenada “usuària” és més important que la població “voluntària”. Qui ens atorga el dret a pensar que fem alguna cosa per nosaltres mateixes? Res no fem si no és amb la persona amb qui treballem. Fins i tot les persones més vulnerables físicament tenen una paraula a dir en el tracte amb les entitats, el personal (contractat o voluntari), l’administració.
Sí, nadons i persones dependents influeixen en les seves pròpies vides i els hem de tenir en compte en el moment de plantejar les nostres accions.
A l’hospital, a la presó, al reforç escolar, al telèfon d’ajuda, al domicili, al carrer, al consultori, a tot arreu on es desenvolupi la nostra tasca voluntària, és tant important l’actitud de les persones implicades...!
Busquem reptes accessibles a assolir amb altres. Potser és l’única paraula a posar en negreta.

dimarts, 26 de març del 2013

Sóc voluntària perquè... (5/6)


Punts de referència consistents
Amb tot l’exposat abans, em reafirmo en la idea que la persona que cerca implicar-se en una entitat vol punts de referència estables i amb consistència.
És a dir, treballar en algun lloc on la feina té ambició de permanència.
Hi ha entitats que haurien d’estar cridades a desaparèixer. Entitats com les dedicades a cobrir infraestructures de sostre, alimentació, roba no haurien d’existir, perquè cal que no facin falta.
Ara bé, sigui com sigui encara són necessàries i hi ha altres missions socials, ambientals, culturals, cíviques... que sempre reclamaran la presència activa i diversa de la ciutadania. Si no participem, morim.
Qui es vol comprometre més enllà de les seves tasques familiars i laborals, busca vincle. Busca relacionar el seu caràcter, els seus valors i capacitats amb entitats, persones o missions que s’hi adeqüin.
El voluntariat perpetua estils de vida participativa, dóna continuïtat a una manera de pensar la vida, fa realitat el desig de ser referent tot deixant de banda protagonismes. Perquè qui garanteix aquesta estabilitat de referència no és la persona, és l’entitat i a ella m’hi puc adreçar en diferents moments de la meva vida i en diferents contextos del meu trajecte.

dimarts, 19 de març del 2013

Sóc voluntària perquè (4/6)


Mestrejar la vida
Conec ben poques persones (de fet, cap ni una) que poden dir que han dominat perfectament els fils de la seva vida. La immensa majoria ens hem adonat que hem tingut molta sort de navegar entre una munió de fils, i això és moltíssim si, malgrat tot, ens omple de satisfacció el nostre present.
Sense ser providencialista, cal reconèixer que mai sona al gust de tothom i que, en un moment o altre, hem hagut de fer concessions en el nostre pla de vida. I en la societat que tenim ara, més que més. Ens diuen, i potser és així i tot, que el mercat ho domina tot i que l’economia escapa de les mans dels polítics.
Quin és el nostre paper individual? Realment no podem fer res per a influir en el nostre món i que sigui una mica com nosaltres volem? Més encara, com podem pensar que no tenim dret, tots i cadascú de nosaltres, a dir la nostra?
Un deure que tenim: pensar, mirar el que hi ha al voltant i tenir una visió clara de la globalitat més propera (no pretenc que tothom sigui analista mundial, però sí analista del seu propi món). Saber que la meva feina forma part d’un tot i que jo l’he de fer bé, per suposat, però forma part d’un tot i és el tot el que més importa. No tinc doncs el dret i fins i tot el privilegi de poder dir la meva?
El voluntariat reforça aquest privilegi en sentir que realment tinc una paraula a dir en el meu propi destí, en el meu propi entorn i que res és igual després que jo hi hagi intervingut.
El present de tothom depèn de la meva actitud, la voluntària i el voluntari en tenen la ferma convicció.

dimarts, 12 de març del 2013

Sóc voluntària perquè... (3/6)


Amb nom propi
És clar que a casa nostra ens coneixen pel nom, i sovint les famílies també coneixen la història dels seus membres. Però què passa fora d’aquest entorn tan limitat? Qui em reconeix pels meus mèrits, interessos o simplement pel meu saber estar?
No cal que coneguin la meva vida íntima, ja tinc espais per a això. Però que bé que em sento quan vaig de la mà de la meva família pel carrer i algú, des de l’altra punta del carrer em diu el nom i s’alegra de veure’m. Intercanviem quatre paraules que semblen dites en clau, perquè ningú més no coneix la tasca que estem duent a terme i s’acomiada amb un jovial “fins la setmana vinent!”.
El voluntariat enriqueix noms, llars. Crea tot un món de proximitat i de reconeixement en el dia a dia que afegeix un valor preciós i esborra tota sospita d’anonimat i d’invisibilitat.

dilluns, 4 de març del 2013

Sóc voluntària perquè... (2/6)


Reclam d’estabilitat
I encara que soni contradictori al que s’ha dit abans, el fet de desenvolupar tasques de voluntariat pot reconduir aquesta altra sensació que tenim: no hi ha res que romangui, tot canvia constantment i el que no canvia, el que no es transforma aixeca sospita de falsedat.
Mentalitat del canvi. Canvi de mentalitat. Renovar-se o morir. Reinventem-nos. Etc.
Fa molts anys ja que estem parlant de la liquidesa de la nostra societat, el temps se’ns escola de les mans i de tant en tant tenim la impressió que em aclucat els ulls un instant, i han passat cinc anys... on és tot el que hem viscut?
La majoria de persones hem canviat de professió, moltes ni hem exercit la professió que se suposa hauríem de fer segons els nostres estudis. I si no hem canviat en l’essència, hem canviat d’entorn laboral. En la societat capitalista és això el que se’ns demana: disponibilitat extrema i qui no està disponible a “desubicar-se” està condemnat a quedar-se sempre al mateix lloc. El cas és que ens han venut que això, quedar-nos al mateix lloc, és dolent i demostra fracàs estrepitós. És així? De debò?
El voluntariat pot aportar aquesta sensació tan humana, d’altra banda, d’estabilitat. Puc canviar de feina, puc canviar d’entorn, però sempre puc dir que he fet una cosa durant molts anys, sóc voluntària.

dimarts, 26 de febrer del 2013

Sóc voluntària perquè (1/6)


La persona que fa voluntariat, que és voluntària té les seves motivacions, i cada persona és un món en aquest aspecte. Tanmateix, potser podem establir alguns punts comuns atenent les característiques de la societat actual.
Trencament de la rutina
La vida ens aporta moltes emocions... si les sabem veure a temps, si no tenim l’atenció immersa en un quotidià que darrerament és agressiu, amenaçant, del qual ens podem refugiar i volem protegir el nostre entorn més íntim i estimat.
La rutina del dia a dia, sortir de casa per a les obligacions diàries, tornar-hi per atendre la família, complir amb el que aquesta nostra societat ens reclama de representació externa... tot això pot absorbir el nostre temps, tot el nostre temps. Quan no hem de parar atenció a això i ens podem permetre un temps de relaxació, tenim set de silenci i de trobar-nos a nosaltres mateixos, encara que ens faci por i algunes persones escurcin aquest temps de silenci a la mínima expressió.
Tanmateix, hi ha una sèrie de persones, o millor dit, pot arribar a la vida de qualsevol, que en tingui prou d’aquesta rutina que atrofia la solidaritat, i surti a buscar nous llenguatges.
El voluntariat pot retornar la sorpresa, el que és inesperat, el repte per les coses “arriscades” i diferents.

dimarts, 19 de febrer del 2013

Paraules per al voluntariat

Importància de les paraules
PARAULES:
Gratuïtat: la compensació moral, la tranquil·litat de consciència, el rebre més del que es dóna, tot plegat, són fal·làcies.
Utilitat: què canvia en l’economia mundial?
Eficàcia: portem segles intercanviant serveis, sabers, estades, companyies, suport emocional... i tot està igual!!!
Control: en alguns sectors hi ha tanta por del que es pugui esguerrar que el control sobre la persona voluntària és extremat.
Esforç: no et permet prendre un respir entre l’obligació habitual i l’obligació adquirida.
Productivitat: mentre fem voluntariat no consumim, no generem activitat econòmica.

PENSAMENT:
Tal i com fem servir les paraules generen uns pensaments en nosaltres i el nostre voltant, l’enriquim o l’empobrim, crispem o alliberem, promovem justícia o desequilibri...

OPINIONS:
En definitiva, segons el que diem, creem pensament que genera opinió, ens decanta com persones, grup, com societat, tenir opinió ens belluga i modifica les

MENTALITATS:
Què diferent és “plorar” una subvenció, a dir: “amb els diners de tothom, em comprometo a fer una bona gestió i retornar-ho en capital social, comunicatiu, nostre.

ESTRUCTURES:
Molt important són les paraules que diem, a qui les diem, com i quan ho fem perquè creen pensament, que a la vegada generen opinió, que a la vegada, consolida o modifica mentalitats que són el fonament de jove o gran, aportar la nostra paraula, el nostre gest per canviar o consolidar l’estructura que tenim.

Per tant, què important és tenir clara la importància de paraules com: “no és el meu problema”, “i jo què hi puc fer?”, “ells s’ho han buscat”, “qui és pobre és perquè vol”, “les nenes...”, “els nens...”
Paraules com “formar part de la societat”, “escollir”, “participar”, “voluntariat”, “que no escullin per mi”, “jo hi tinc alguna cosa a veure”, “hola! Com et va el dia?”

A Barcelona hi ha moltíssimes entitats que treballen per fer d’aquesta ciutat un lloc amable per viure-hi, entitats que treballen amb persones, usuàries i voluntàries per fer, entre totes que les coses siguin més portables i, sobretot, més justes.
No hi ha pau sense justícia, i la justícia es viu en cada moment del dia.

Heu mirat la societat i... us agrada el que veieu?
Heu escoltat la societat i... us agrada el que veieu?

Si és que sí, si és que no... parleu, que així canviareu el món.

dimarts, 12 de febrer del 2013

Envelliment actiu i voluntariat

En resum: sortir de casa per interactuar amb altres persones a un nivell d'igualtat ens fa sentir la vida de més a prop.


Potser hem anat perdent la consciència que la societat som cadascuna de les persones que hi vivim.
De vegades oblidem que tothom té una vida, que la meva pròpia quotidianitat no és més ni menys que la de la del costat.
Viure sabent que em moc, que em bellugo és una vida digna.
Parlo des de l’experiència personal i la que m’han explicat persones que són voluntàries, que fan de voluntàries o que descobreixen el voluntariat arran de sentir-se escoltades i encoratjades a sortir de casa.
Els meus renebots de 4 i 2 anys i mig ja són grans, més vells que el seu germà que acaba de néixer. Tenen prou experiència com per tenir responsabilitats i també per oferir-se lliurement per jugar, acompanyar, explicar contes, cantar cançons, llençar bolquers...
El seu passat, tot i que curt als nostres ulls, els ofereix l’oportunitat de ser útils, d’aportar. En cap moment pensen que les seves accions siguin per construir un futur, i  ni s’adonen que el seu passat els fa tenir aquesta oportunitat.
Ells encara no poden, però d’aquí a no res ja podran decidir més enllà de l’entorn familiar. Més enllà de casa seva. Podran decidir si es queden a casa o si van més enllà de la porta. I també podran decidir on van, amb qui parlen i si parlen!
Perquè és important sortir de casa? ... per poder tornar!
Per a això no hi ha edat, qualsevol té aquesta necessitat de viure experiències noves, enriquidores i estimulants. Tornar a casa amb una maleta ben plena de coneixements nous o renovats. Tornar a casa sabent que tens coses per explicar, més enllà de les quatre parets del dia a dia. Tornar a casa per bastir aquestes parets de nous motius de Vida, amb majúscula.
Tothom té el dret, i potser l’obligació, de tornar a casa sabent que hi ha nous reptes a resoldre, nous espais on desenvolupar la creativitat, noves formes d’entrar en relació.
No té edat, ni sexe, ni gènere, ni origen social o cultural. Tampoc hi ha diferències per les històries viscudes, les oportunitats que s’han tingut o les que s’han deixat perdre. Això val per voluntariat i per “usuari”.
Moltes persones grans (en edat o en saviesa) surten de casa seva per integrar projectes que els sobreviuran en entitats nascudes per recordar-nos que tot està per fer.
A banda del finançament, cal créixer en participació, en democràcia i compromís de canvi. Créixer en la riquesa del continu qüestionament, de la diversitat que ens iguala.
¿Participar en una societat més justa i comunitària i tenir l’oportunitat de concretar-ho en un horari, una companyia i una tasca és un dret, un deure social, un privilegi comunitari?
Cada persona fa la seva aportació des del seu saber fer i saber ser, la seva forma d’estar.
No parlo de passar l’estona, “ara que gaudeixo de la jubilació”, “ara que els néts són grans”. Parlo d’aportar en cada moment, parlo de present, d’ara i aquí. No hi ha temps per perdre, no hi ha ocasió que es repeteixi.
Rebutgem la idea que envellir és aportar l’experiència de la vida i res més. No només ha costat molt arribar als 70 en bon estat extern i intern, costa molt mantenir la il·lusió de participar en el futur. Perquè no és el futur el que ens preocupa, és l’actualitat, la rabiüda actualitat, la que permet participar, influir, modificar, viure amb altres.
Vivim en present, gràcies a un passat i esperant un futur. Però vivim ara i aquesta és la motivació per fer-ho el millor possible. Aquesta és la motivació per a apropar oportunitats entre les experiències de vida que poden generar dependències destructives i les experiències que acompanyen cap a dependències generatives, creatives.
Envellir forma part del procés de construcció de la nostra societat. Envellir individualment en un entorn familiar, d’amistats, de bon veïnatge.
Envellir sabent que no espero res a canvi, res que no sigui un món amable on viure, un entorn just on veure justícia per a tothom, ara i aquí. A qui li interessa treballar per a què d’aquí a tres mesos tingui resolta la pensió, l’alimentació, el dret a visita, un habitatge? Jo ho vull per a ara! Si he d’esperar tres mesos a poder tenir accés a l’alimentació i al sostre, potser ja no caldrà!
Envellir és un procés cap a la vida i la vida és un continu, no té fi, no s’atura, ni depèn de nosaltres, ni rebutja la nostra mà. Demà està sempre per arribar, i, segons jo, no és tan interessant com les ganes que tinc avui de participar de la felicitat dels infants, del plaer de l’aprenentatge per a qui té menys oportunitats, de l’escolta afectuosa, de l’èxit d’una reivindicació treballada...
Clar que, a més de viure-ho jo, no sóc tan ingènua com per pensar que jo sola ho puc tot, per això surto de casa i entro a altres cases i deixo entrar a casa meva, amb entitats que garanteixen més “avuis” a les persones que ho busquen. Sóc voluntària.
Fer voluntariat no és per a les bones persones, és per a les persones inconformistes, rebels, visionàries.
Ser voluntària és reclamar amb veu alta i forta que tinc dret a ser feliç amb altres. Ser voluntària és reconèixer que no estic sola en aquesta societat i que res no sóc si no m’ho donen i jo no n’ofereixo.
Des del voluntariat, que és una eina en molts terrenys social i de participació ciutadana, entendre que potser no tothom té capacitat emprenedora, no tothom té una creativitat extraordinària, però sí tothom té la possibilitat de participar i fer atenció al detall del dia a dia.
Cal promocionar la política del tamboret de barri.
Envellim des del moment en què reconeixem que podem participar responsablement i justa en fer un món més amable, més savi. Això no s’acaba mai, ni tan sols quan es porta molts anys envellint i cantant cançons de bressol.

dilluns, 11 de febrer del 2013

Elogi a la dissonància


Quants elogis hi ha fets a la dissonància!
Aquest en serà un altre.
Em fa por saber que penses, sí, que penses, no què penses.
Trobar-me cara a cara amb algú que ha seguit la seva vida mentre jo no hi era.
Algú que reviu el mateix que jo revisc i explica una fira diferent de la meva.
Em fa por imaginar que m’equivoco.
Voldria encertar-la a la primera, entendre tota la situació d’un cop d’ull.
Quina mandra tornar enrere!
Quin enuig corregir!
Qui ensurt tornar-hi!
Espera... això no havia de ser un elogi a la dissonància?
Superant pors, mandres i ensurts.
Superant la crispació que suposa recordar que també penses.
Posat el temps d’assumir també el que em dius.
Al final, resulta que jo sóc més jo, tu ets més tu.
Tot plegat, fem un nosaltres dissonant.
Sense saber si, a cops de dissonància, acabarem trobant el to, l’harmonia, el silenci que es crea només en escoltar una pausa de blanca enmig de la simfonia.