En resum: sortir de casa per interactuar amb altres persones a un nivell d'igualtat ens fa sentir la vida de més a prop.
Potser
hem anat perdent la consciència que la societat som cadascuna de les persones
que hi vivim.
De
vegades oblidem que tothom té una vida, que la meva pròpia quotidianitat no és
més ni menys que la de la del costat.
Viure sabent que em moc, que em bellugo és una vida
digna.
Parlo des de l’experiència personal i la que m’han
explicat persones que són voluntàries, que fan de voluntàries o que
descobreixen el voluntariat arran de sentir-se escoltades i encoratjades a
sortir de casa.
Els meus renebots de 4 i 2 anys i mig ja són grans, més
vells que el seu germà que acaba de néixer. Tenen prou experiència com per
tenir responsabilitats i també per oferir-se lliurement per jugar, acompanyar,
explicar contes, cantar cançons, llençar bolquers...
El seu passat, tot i que curt als nostres ulls, els
ofereix l’oportunitat de ser útils, d’aportar. En cap moment pensen que les
seves accions siguin per construir un futur, i ni s’adonen que el seu passat els fa tenir
aquesta oportunitat.
Ells encara no poden, però d’aquí a no res ja podran
decidir més enllà de l’entorn familiar. Més enllà de casa seva. Podran decidir
si es queden a casa o si van més enllà de la porta. I també podran decidir on
van, amb qui parlen i si parlen!
Perquè és important sortir de casa? ... per poder tornar!
Per a això no hi ha edat, qualsevol té aquesta
necessitat de viure experiències noves, enriquidores i estimulants. Tornar a
casa amb una maleta ben plena de coneixements nous o renovats. Tornar a casa
sabent que tens coses per explicar, més enllà de les quatre parets del dia a
dia. Tornar a casa per bastir aquestes parets de nous motius de Vida, amb
majúscula.
Tothom té el dret, i potser l’obligació, de tornar a
casa sabent que hi ha nous reptes a resoldre, nous espais on desenvolupar la creativitat,
noves formes d’entrar en relació.
No té edat, ni sexe, ni gènere, ni origen social o
cultural. Tampoc hi ha diferències per les històries viscudes, les oportunitats
que s’han tingut o les que s’han deixat perdre. Això val per voluntariat i per
“usuari”.
Moltes
persones grans (en edat o en saviesa) surten de casa seva per integrar
projectes que els sobreviuran en entitats nascudes per recordar-nos que tot
està per fer.
A banda del finançament, cal créixer en participació, en
democràcia i compromís de canvi. Créixer en la riquesa del continu
qüestionament, de la diversitat que ens iguala.
¿Participar en una societat més justa i comunitària i
tenir l’oportunitat de concretar-ho en un horari, una companyia i una tasca és
un dret, un deure social, un privilegi comunitari?
Cada persona fa la seva aportació des del seu saber fer
i saber ser, la seva forma d’estar.
No parlo de passar l’estona, “ara que gaudeixo de la
jubilació”, “ara que els néts són grans”. Parlo d’aportar en cada moment, parlo
de present, d’ara i aquí. No hi ha temps per perdre, no hi ha ocasió que es
repeteixi.
Rebutgem la idea que envellir és aportar l’experiència
de la vida i res més. No només ha costat molt arribar als 70 en bon estat
extern i intern, costa molt mantenir la il·lusió de participar en el futur.
Perquè no és el futur el que ens preocupa, és l’actualitat, la rabiüda
actualitat, la que permet participar, influir, modificar, viure amb altres.
Vivim en present, gràcies a un passat i esperant un
futur. Però vivim ara i aquesta és la motivació per fer-ho el millor possible.
Aquesta és la motivació per a apropar oportunitats entre les experiències de
vida que poden generar dependències destructives i les experiències que
acompanyen cap a dependències generatives, creatives.
Envellir forma part del procés de construcció de la
nostra societat. Envellir individualment en un entorn familiar, d’amistats, de
bon veïnatge.
Envellir sabent que no espero res a canvi, res que no
sigui un món amable on viure, un entorn just on veure justícia per a tothom,
ara i aquí. A qui li interessa treballar per a què d’aquí a tres mesos tingui
resolta la pensió, l’alimentació, el dret a visita, un habitatge? Jo ho vull
per a ara! Si he d’esperar tres mesos a poder tenir accés a l’alimentació i al sostre,
potser ja no caldrà!
Envellir és un procés cap a la vida i la vida és un
continu, no té fi, no s’atura, ni depèn de nosaltres, ni rebutja la nostra mà.
Demà està sempre per arribar, i, segons jo, no és tan interessant com les ganes
que tinc avui de participar de la felicitat dels infants, del plaer de
l’aprenentatge per a qui té menys oportunitats, de l’escolta afectuosa, de
l’èxit d’una reivindicació treballada...
Clar que, a més de viure-ho jo, no sóc tan ingènua com
per pensar que jo sola ho puc tot, per això surto de casa i entro a altres
cases i deixo entrar a casa meva, amb entitats que garanteixen més “avuis” a
les persones que ho busquen. Sóc voluntària.
Fer voluntariat no és per a les bones persones, és per a
les persones inconformistes, rebels, visionàries.
Ser voluntària és reclamar amb veu alta i forta que tinc
dret a ser feliç amb altres. Ser voluntària és reconèixer que no estic sola en
aquesta societat i que res no sóc si no m’ho donen i jo no n’ofereixo.
Des
del voluntariat, que és una eina en molts terrenys social i de participació
ciutadana, entendre que potser no tothom té capacitat emprenedora, no tothom té
una creativitat extraordinària, però sí tothom té la possibilitat de participar
i fer atenció al detall del dia a dia.
Cal promocionar la política del tamboret de barri.
Envellim des del moment en què reconeixem que podem
participar responsablement i justa en fer un món més amable, més savi. Això no
s’acaba mai, ni tan sols quan es porta molts anys envellint i cantant cançons
de bressol.
