Ens trobem millor quan ens busquem bé

Seguim parlant de salut i valors...

Saber i aprendre per a prendre decisions: la salut és responsabilitat individual i col·lectiva. El nivell d’autoeficàcia[1] es pot elaborar i potenciar des de l’escola, des d'un telèfon com el 900Rosa (900601601), d’altres entorns educatius i formatius.

Sentit de pertinença, responsabilitat, participació, sentit de temporalitat[2], cura dels altres i d’un mateix, autoestima, equitat, sostenibilitat, solidaritat i, per suposat, qualitat de vida; són alguns dels conceptes i valors que es posen en joc quan parlem de promoció i educació per a la salut.

Cada individu haurà de poder establir uns mínims criteris per avaluar, al seu nivell, el grau de satisfacció en relació a la seva situació física i/o anímica, haurà de poder valorar el sentit que li dóna a la seva pròpia vida i la relació que guarda amb les persones que l’envolten, així com amb el seu entorn.

Cadascú al seu nivell haurà de poder constatar si es cobreixen les seves necessitats fisiològiques, relacionals, socials i de projecte[3]

Entenguem la salut com allò que va més enllà d’un estat físicament saludable i afavorim espais adients perquè puguem elaborar les nostres pròpies eines.

En la societat actual es considera la potència física, la presència corporal, la moda, el posat, la forma de parlar i de relacionar-se medis d’acceptació, sense percebre que tota decisió presa en aquest sentit influeix notablement en el nostre benestar, en la nostra qualitat de vida i, igualment, en la qualitat de vida del nostre entorn més proper, la família i les amistats.

Qualitat de vida en relació a la salut que passa per una senzilla constatació: el treball de l’autoestima, de la consciència de pertànyer “per mèrits” propis a un mateix.

Arribar a provocar un estat d’autoestima dinàmic[4], va més enllà de la transmissió de coneixement o de certes normes de conducta autònoma; es tracta de despertar a l’autogestió tant individual com col·lectiva.

Formar i promocionar la salut ha de partir de la premissa que qui té la darrera paraula és l'individu, des d’aquí, encara és més cert que no es pot limitar a una simple transmissió d’informació, cal incorporar mètodes participatius que ajudin a transformar el que ens envolta, que tinguin en compte les persones i entitats amb qui volen treballar i, finalment, mètodes que facin conscient la disposició i voluntat a tirar endavant els possibles canvis que es derivin de les conclusions que en puguin treure[5]

---

[1] “Autoeficàcia”: percepció pròpia  sobre les capacitats per a fer alguna cosa de forma eficaç

[2] Temporalitat. Tant pel que fa a la limitació de cada individu, com pel que fa a la permanència en el temps de la comunitat de pertinença

[3] Gómez i Sabeh , http://www3.usal.es/inico/investigacion/invesinico/calidad.htm

[4] Bach (2004), Una autoestima que equilibri el punt entre l’autoodi i l’excés d’autoestima, de forma que aquest equilibri tingui com a còmplice un grau d’insatisfacció o de contínua recerca que permeti proposar-se fites de millora, autocrítica, consciencia de la capacitat de millora

[5] Rebollo (2002)

La salut com un valor

El caràcter subjectiu de “valor”, contribueix a entendre de forma igualment subjectiva la salut com a valor. Al final molt depèn de la concepció personal i de les opcions que cada persona vulgui o pugui prendre, perquè quan parlem de salut ens referim a un estat emocional de la persona, a la seva capacitat de lliure elecció i a la seva capacitat de relació i vinculació a les persones que l’acompanyen.

Els valors personals i la promoció de la salut, doncs, es relliguen des del moment en què cal prendre una opció personal per a la qualitat de vida, tant pròpia com de l’entorn de cada individu. I cada individu entendrà “qualitat de vida” d’una forma diferent.

D’altra banda, tot i ser una elecció personal, optar per un estil de vida saludable està marcat per condicions externes que no depenen totalment de les opcions personals: condicions del medi ambient, condicions socioeconòmiques, condicions i relacions familiars, acadèmiques, laborals, etc.

Cal contemplar la salut, la manca o la tinència, des de causes multifactorials: biològiques, psicològiques i socials; per parlar de salut cal tenir en compte la perspectiva biopsicosocial.

Si acceptem que el nivell de valoració de la salut acceptable pot ser més alta quan hi ha hagut períodes de manca de salut (pròpies o d’ algú de l’entorn immediat), entendrem que aquests períodes han pogut treballar la capacitat de tolerància a la frustració, i a la debilitat, la capacitat de superar la insatisfacció, el malestar. No es tractarà, per suposat, de potenciar etapes de manca de salut, però sí facilitar la convivència “amb naturalitat” en entorns mancats de condicions necessàries per a entendre-ho com un escenari per a la salut.

Conviure i/o conèixer situacions de diversitat funcional o d’incapacitat temporal per manca de salut, ajuda l’ésser humà a fer més paleses les potencialitats per menar una vida amb qualitat. Tant si hi ha malaltia com si no, la persona pot seguir tenint la capacitat d’elecció, les discapacitats provocades per l’existència d’una malaltia temporal o crònica, no tenen perquè impedir les capacitats per expressar desigs, preferències, iniciatives, objeccions, etc.  Així, doncs, tant si hi ha malaltia com si no, cal facilitar eines a les persones per desenvolupar la seva capacitat i el seu deure de participar en les decisions que els afecten.

Entorns lliures que alliberen

L’objectiu general del projecte que jo voldria passa per crear un espai d’acollida, de reflexió, informació i escolta activa que acompanyi a les mares en la seva tasca educativa amb les filles i els fills, i millorar les seves competències i habilitats parentals.

Oferir a les mares un espai per a construir el seu propi model, la seva pròpia referència, un espai on elaborar possibles estratègies i on poder confrontar les experiències viscudes i provades. Un espai i un temps on reduir tensions i contradiccion de la convivència.

Poder parlar sense pors del trencament d’interessos col·lectius familiars en què han estat educades i passar a créixer en empatia envers cada membre de la seva família i d’elles mateixes; un escenari on aprendre i entrenar-se en la gestió de les emocions i sentimientos, reconèixer afectes, plantejar funcions i tasques, consensuar decisions, perquè una de les grans preocupacions que he escoltat en els meus anys d'experiència té molt a veure amb el desarrelament familiar, amb una despreocupació i inestabilitat de les relacions que fa témer una incapacitat per dur a terme un compromís posterior de les seves filles i dels seus fills.

La càrrega educacional està, com no ho va estar sobre les seves mares, sobre aquestes mares que es troben que les seves parelles, si existeixen, assumeixen només una corresponsabilitat incipient o inexistent.

Vida intel·ligible?

Moltes vegades ens hem trobat davant una situació que ens ha descol·locat i fins i tot estabornit una mica. Al davant teníem una persona que no sabíem com definir. Hem utilitzat adjectius i perífrasis, hem comparat i definit pel negatiu (pel que no és). Hem intentat posar-nos a la seva pell i, amb tota la bona intenció, hem dit allò de “Si jo fos ella...”.

Però “ella” no sóc jo. Jo no puc dir les altres persones segons com jo em dic. “Elles” són “elles” i “jo” sóc “jo”, i sovint m’adono que no “em dic” igual segons el moment del dia i les interaccions que hi he tingut.

Diu Judith Butler:

Uno de los temas que más me preocupan son los siguientes tipos de preguntas: ¿qué constituye una vida inteligible y qué no, y cómo las suposiciones acerca del género y la sexualidad normativos deciden por adelantado lo que pasará a formar parte del campo de lo “humano” y de lo “vivible”? Dicho de otra forma, ¿cómo actúan las suposiciones del género normativo para restringir el campo mismo de la descripción que tenemos de lo humano? ¿Por qué medio advertimos este poder demarcador, y con qué medios lo transformamos?  (Butler, J. (2007). El género en disputa. Barcelona: Paidós, p. 26)

És important ser intel·ligible, perquè en la nostra societat, en la mesura que t’entenen... ets.

Sense etiqueta, norma admesa, grup/grups de pertinença, definició positiva o negativa, sense nom... no ets, no existeixes.

Tothom ens hem anat adaptant a les intel·ligibilitats que ens envolten per una necessitat vital d’existir. Més o menys trencadores, revolucionàries i, fins i tot, submises. Aquesta adaptació l’hem feta pel mateix que respirem, si no ens reconeixen... morim a la comunitat i no ens queda més remei que marxar-ne. Pensem-hi, perquè algunes “marxes” són traumàtiques, definitives i molt injustes.

Hem pensat perquè en alguns grups, de cop hi volta s’hi afegeixen molts membres, o se’n desadhereixen? Hem revisat la forma d’anomenar que té aquell col·lectiu, aquella comunitat?

Els grans canvis de mentalitat i d’estructures apareixen en el moment en què hi ha nous noms, noves formes d’entendre i de veure nous conceptes, noves “intel·ligibilitats”. És traumàtic per una societat reconèixer una nova identitat, una nova forma d’entendre la vida. O potser no és tan nou? Potser ho havíem ofegat perquè no ens havíem adonat que existia? I ens sembla traumàtic perquè ens remou els nostres fonaments?

Proposo, amb Butler, que l’evolució no vingui a batzegades i revolucions, que no ens calgui processos traumàtics per afegir noms a identitats. Proposo que fem l’esforç ingent de viure i conviure oberts a tot nom, més encara, veure persones i no haver de donar més nom que el seu propi, sense adjectius, sexes, gèneres, cultures, aficions musicals...

Sóc voluntària perquè... (i 6)

Amb

I el més important, el voluntariat no és res si pretén fer coses pels altres.

Ni a favor, ni en contra, ni a través de...

No haurem fet res si no entenem que la tasca de voluntariat és buida si només veiem la implicació de la persona voluntària. És una tasca compartida amb qui es treballa.

Aquesta població anomenada “usuària” és més important que la població “voluntària”. Qui ens atorga el dret a pensar que fem alguna cosa per nosaltres mateixes? Res no fem si no és amb la persona amb qui treballem. Fins i tot les persones més vulnerables físicament tenen una paraula a dir en el tracte amb les entitats, el personal (contractat o voluntari), l’administració.

Sí, nadons i persones dependents influeixen en les seves pròpies vides i els hem de tenir en compte en el moment de plantejar les nostres accions.

A l’hospital, a la presó, al reforç escolar, al telèfon d’ajuda, al domicili, al carrer, al consultori, a tot arreu on es desenvolupi la nostra tasca voluntària, és tant important l’actitud de les persones implicades...!

Busquem reptes accessibles a assolir amb altres. Potser és l’única paraula a posar en negreta.