dijous, 19 de desembre del 2013

Compromís a les entitats socials

Compromís de tothom. Aquí no es salva ningú.
Compromís de l’entitat a buscar sota les pedres recursos materials, personals i formatius per tirar endavant la missió.
Compromís de la persona voluntària en relació a unes tasques de què es coresponsabilitza.
Compromís de la persona que se’n beneficia en relació al mateix que abans: les tasques de què es coresponsabilitza.
Triem-li acompanyants al “compromís”.

Sostenible en el temps

No parlo ni de diner, ni d’estructura. Parlo de no “inventar-nos necessitats”, és a dir, el nostre compromís ha de poder perdurar tot adaptant-se a noves necessitats, i cadascú ha de tenir prou cintura com per anar fent els moviments necessaris per evitar que quedem obsoletes, mancades de sentit o, pitjor encara: immerses en la rutina.

Proactivitat

Aquesta paraula pot voler dir tantes coses... aquí ve enllaçada amb l’anterior, perquè ens convida a no adormir-nos, a estar permanentment alerta, a fer del positiu la molla cap a la creativitat. Aquest mot també ens condueix al següent.

Implicació personal

“Oju!” Molta atenció per no entendre el que no vull dir. La Implicació Personal aquí no té res a veure amb emocions o sentiments. Té a veure amb una frase que es diu molt entre voluntàries i voluntaris quan se’ls pregunta per la seva experiència. Fruit, crec jo, de no haver conduit la reflexió cap al global de la tasca, ens quedem amb l’expressió: “Rebo més que no pas dono”.
Depèn de com es digui, és paternalisme, cura dependent o infantilització superficial de la tasca. Perdoneu que sigui tant brusca.
Ara bé, si la interpretem com “dono individualment i el conjunt de l’acció transforma la societat on estic implicada”, la cosa canvia i molt.
Jo m’implico perquè no vull sentir més grinyols, vull fer AMB altres una societat més justa i dignificada; i això ho faig amb una entitat, amb unes altres voluntàries i voluntaris, amb unes persones amb qui posem en comú diferents capacitats i competències. De vegades coneixement, de vegades ganes d’aprendre.

dimecres, 11 de desembre del 2013

Participar per incloure

Estem provocant canvis. I no els provoquem només les entitats socials i les persones voluntàries. Els canvis vénen perquè ens grinyolen coses i ens arremanguem, perquè som conscients de les nostres capacitats parcials i les posem al costat de les dels altres, perquè ens hi va la vida.
Però el que importa no és ni l’entitat, ni el voluntariat ni tansols el col·lectiu atès.
Hi ha entitats que estan cridades a desaparèixer. Entitats com les dedicades a cobrir infraestructures de sostre, alimentació, roba... no haurien d’existir, perquè cal que no facin falta.
Ara bé, sigui com sigui i ara per ara, encara són necessàries. I conviuen amb altres missions socials, ambientals, culturals, cíviques... que sempre reclamaran la presència activa i diversa de la ciutadania. Si no participem, morim.
Moltes vegades ens hem trobat davant una situació que ens ha descol·locat i fins i tot estabornit una mica. Al davant teníem una persona i no sabíem com definir-la. Hem utilitzat adjectius i perífrasis, hem comparat i definit pel negatiu (pel que no és). Hem intentat posar-nos a la seva pell i, amb tota la bona intenció, hem dit allò de “Si jo fos ella...”.
Però “ella” no sóc jo. Jo no puc dir les altres persones segons com jo em dic. “Elles” són “elles” i “jo” sóc “jo”, i sovint m’adono que no “em dic” igual segons el moment del dia i les interaccions que hi he tingut.
És important ser intel·ligible, que se t’entengui com a persona, perquè en la nostra societat, en la mesura que t’entenen... ets i estàs inclosa en el grup.
Sense etiqueta, norma admesa, grup/grups de pertinença, definició positiva o negativa, sense nom... no ets, no existeixes.
Tothom ens hem anat adaptant a les intel·ligibilitats que ens envolten per una necessitat vital d’existir. Més o menys trencadores, revolucionàries i, fins i tot, submises. Aquesta adaptació l’hem feta pel mateix motiu que fa que respirem, si no ens reconeixen... morim a la comunitat i no ens queda més remei que marxar-ne. Pensem-hi, perquè algunes “marxes” són traumàtiques, definitives i totes són injustes.
Hem pensat perquè en alguns grups, de cop hi volta s’hi afegeixen molts membres, o se’n desadhereixen? Hem revisat la forma d’anomenar que té aquell col·lectiu, aquella comunitat?
Saber donar nom és avançar cap a espais inclusius i participatius.

dimecres, 4 de desembre del 2013

Voluntariat insaciable?

Posem-nos en el lloc de la persona que porta temps després d’haver pres la decisió de fer voluntariat.
La majoria de vegades són “reincidents”. Persones que fan allò de “a que no pots provar només una?”
La vinculació gratuïta, els compromisos lliurement adquirits, les persones amb qui anem avançant... generen una mena d’addicció que ens fa reconèixer que, sovint, el voluntari, la voluntària ho són, són voluntaris.
Diferenciem entre les persones que fan voluntariat, de les que són voluntàries. N’hi ha moltes més d’aquestes darreres, i són les que entenem que ser voluntària implica per a nosaltres una forma d’entendre la vida que ens fa insaciables per a la vida mateixa.


La persona que comença fent voluntariat i després hi torna, i al cap de temps encara hi és, ja no fa voluntariat.

S'ha convertit al gènere insaciable, esdevé voluntària i deixar de "fer-ne".