Compromís de l’entitat a buscar sota les pedres recursos
materials, personals i formatius per tirar endavant la missió.
Compromís de la persona voluntària en relació a unes tasques
de què es coresponsabilitza.
Compromís de la persona que se’n beneficia en relació al
mateix que abans: les tasques de què es coresponsabilitza.
Triem-li acompanyants al “compromís”.
Sostenible en el temps
No parlo ni de diner, ni d’estructura. Parlo de no
“inventar-nos necessitats”, és a dir, el nostre compromís ha de poder perdurar
tot adaptant-se a noves necessitats, i cadascú ha de tenir prou cintura com per
anar fent els moviments necessaris per evitar que quedem obsoletes, mancades de
sentit o, pitjor encara: immerses en la rutina.
Proactivitat
Aquesta paraula pot voler dir tantes coses... aquí ve
enllaçada amb l’anterior, perquè ens convida a no adormir-nos, a estar
permanentment alerta, a fer del positiu la molla cap a la creativitat. Aquest
mot també ens condueix al següent.
Implicació personal
“Oju!” Molta atenció per no entendre el que no vull dir. La
Implicació Personal aquí no té res a veure amb emocions o sentiments. Té a
veure amb una frase que es diu molt entre voluntàries i voluntaris quan se’ls
pregunta per la seva experiència. Fruit, crec jo, de no haver conduit la
reflexió cap al global de la tasca, ens quedem amb l’expressió: “Rebo més que
no pas dono”.
Depèn de com es digui, és paternalisme, cura dependent o
infantilització superficial de la tasca. Perdoneu que sigui tant brusca.
Ara bé, si la interpretem com “dono individualment i el
conjunt de l’acció transforma la societat on estic implicada”, la cosa canvia i
molt.
Jo m’implico perquè no vull sentir més grinyols, vull fer
AMB altres una societat més justa i dignificada; i això ho faig amb una
entitat, amb unes altres voluntàries i voluntaris, amb unes persones amb qui
posem en comú diferents capacitats i competències. De vegades coneixement, de vegades
ganes d’aprendre.
