La salut com un valor

El caràcter subjectiu de “valor”, contribueix a entendre de forma igualment subjectiva la salut com a valor. Al final molt depèn de la concepció personal i de les opcions que cada persona vulgui o pugui prendre, perquè quan parlem de salut ens referim a un estat emocional de la persona, a la seva capacitat de lliure elecció i a la seva capacitat de relació i vinculació a les persones que l’acompanyen.

Els valors personals i la promoció de la salut, doncs, es relliguen des del moment en què cal prendre una opció personal per a la qualitat de vida, tant pròpia com de l’entorn de cada individu. I cada individu entendrà “qualitat de vida” d’una forma diferent.

D’altra banda, tot i ser una elecció personal, optar per un estil de vida saludable està marcat per condicions externes que no depenen totalment de les opcions personals: condicions del medi ambient, condicions socioeconòmiques, condicions i relacions familiars, acadèmiques, laborals, etc.

Cal contemplar la salut, la manca o la tinència, des de causes multifactorials: biològiques, psicològiques i socials; per parlar de salut cal tenir en compte la perspectiva biopsicosocial.

Si acceptem que el nivell de valoració de la salut acceptable pot ser més alta quan hi ha hagut períodes de manca de salut (pròpies o d’ algú de l’entorn immediat), entendrem que aquests períodes han pogut treballar la capacitat de tolerància a la frustració, i a la debilitat, la capacitat de superar la insatisfacció, el malestar. No es tractarà, per suposat, de potenciar etapes de manca de salut, però sí facilitar la convivència “amb naturalitat” en entorns mancats de condicions necessàries per a entendre-ho com un escenari per a la salut.

Conviure i/o conèixer situacions de diversitat funcional o d’incapacitat temporal per manca de salut, ajuda l’ésser humà a fer més paleses les potencialitats per menar una vida amb qualitat. Tant si hi ha malaltia com si no, la persona pot seguir tenint la capacitat d’elecció, les discapacitats provocades per l’existència d’una malaltia temporal o crònica, no tenen perquè impedir les capacitats per expressar desigs, preferències, iniciatives, objeccions, etc.  Així, doncs, tant si hi ha malaltia com si no, cal facilitar eines a les persones per desenvolupar la seva capacitat i el seu deure de participar en les decisions que els afecten.