Això no para...

Estan sent uns dies que demostren que el món no es para.
Sovint penso en com ha de ser de frustrant per a qui es dedica a la política pensar que la seva feina sempre serà inacabada, que la seva feina és l'art del pacte i de la cessió per tocar només amb la punteta dels dits algun dels objectius prefixats.
Però crec que la vida és això: avançar i saber que el que t'envolta és molt més gran que tu.
Pactes consistorials, negociacions amb la comunitat de l'escala on vius, reunions familiars, fins i tot la roba que t'has de posar avui... tot és un estira i arronsa per ser qui ets sense perdre del tot la teva essència.
I tot avança, i hi ha dades irrefutables.
En menys d'un any hauran nascut un munt de criatures al meu voltant (ja n'he perdut el compte), les que ja fa algun temps que ronden mostren les seves capacitats i energia per a cridar al món que estan vives!
Nosaltres i tot, a casa, estem fent lloc per a nous projectes, noves vides que es barrejaran amb la nostra.
El final d'una etapa és l'inici d'una de nova i si creiem que hem arribat a assolir algun objectiu és que ja hem mort.
Per això, avui que és dia de muntar governs de proximitat, crec que és un bon moment per recordar que "això no para...", que demà encara quedarà feina per fer i que allà on jo no arribi, ja hi arribaran els que vénen empenyent si els donem ara l'oportunitat de pensar, opinar i proposar.

Pensar en positiu. Pensar.

Ahir vam anar al cinema. Vam veure "Tomorrowland",

volíem una estona tranquil·la amb una història intrascendent i animada.
La història no és original, cal tenir-ho en compte, tampoc és allò que diguem un argument que fa treballar l'expectador. És utòpica, ingènua i traspua moralina.
Però no puc menys que estar d'acord amb el fons del missatge: no ens podem deixar portar pel pessimisme i el derrotisme, no ens podem deixar vèncer pels aparents fracassos.
Ho deia el capità Enciam i segueix essent vàlid, si no ens ho creiem no hi ha res a fer. Per tant, creiem-nos-ho, els canvis comencen en les coses petites, les paraules amables, la confiança en l'altre.
No vol dir que anem amb un lliri a la mà, vol dir que si ens amarguem, amarguem el nostre entorn; si abandonem, abandonem als que ens envolten; si som amables, l'entorn millora; si no defallim, només ens podem enriquir de justícia; si pensem, tindrem idees.
Aquest és el missatge de la pel·lícula, ingenu, potser. Visca la ingenuïtat acompanyada d'intel·ligència i visió de futur.

Compromís a les entitats socials

Compromís de tothom. Aquí no es salva ningú.

Compromís de l’entitat a buscar sota les pedres recursos materials, personals i formatius per tirar endavant la missió.

Compromís de la persona voluntària en relació a unes tasques de què es coresponsabilitza.

Compromís de la persona que se’n beneficia en relació al mateix que abans: les tasques de què es coresponsabilitza.

Triem-li acompanyants al “compromís”.

Sostenible en el temps

No parlo ni de diner, ni d’estructura. Parlo de no “inventar-nos necessitats”, és a dir, el nostre compromís ha de poder perdurar tot adaptant-se a noves necessitats, i cadascú ha de tenir prou cintura com per anar fent els moviments necessaris per evitar que quedem obsoletes, mancades de sentit o, pitjor encara: immerses en la rutina.

Proactivitat

Aquesta paraula pot voler dir tantes coses... aquí ve enllaçada amb l’anterior, perquè ens convida a no adormir-nos, a estar permanentment alerta, a fer del positiu la molla cap a la creativitat. Aquest mot també ens condueix al següent.

Implicació personal

“Oju!” Molta atenció per no entendre el que no vull dir. La Implicació Personal aquí no té res a veure amb emocions o sentiments. Té a veure amb una frase que es diu molt entre voluntàries i voluntaris quan se’ls pregunta per la seva experiència. Fruit, crec jo, de no haver conduit la reflexió cap al global de la tasca, ens quedem amb l’expressió: “Rebo més que no pas dono”.

Depèn de com es digui, és paternalisme, cura dependent o infantilització superficial de la tasca. Perdoneu que sigui tant brusca.

Ara bé, si la interpretem com “dono individualment i el conjunt de l’acció transforma la societat on estic implicada”, la cosa canvia i molt.

Jo m’implico perquè no vull sentir més grinyols, vull fer AMB altres una societat més justa i dignificada; i això ho faig amb una entitat, amb unes altres voluntàries i voluntaris, amb unes persones amb qui posem en comú diferents capacitats i competències. De vegades coneixement, de vegades ganes d’aprendre.

Participar per incloure

Estem provocant canvis. I no els provoquem només les entitats socials i les persones voluntàries. Els canvis vénen perquè ens grinyolen coses i ens arremanguem, perquè som conscients de les nostres capacitats parcials i les posem al costat de les dels altres, perquè ens hi va la vida.

Però el que importa no és ni l’entitat, ni el voluntariat ni tansols el col·lectiu atès.

Hi ha entitats que estan cridades a desaparèixer. Entitats com les dedicades a cobrir infraestructures de sostre, alimentació, roba... no haurien d’existir, perquè cal que no facin falta.

Ara bé, sigui com sigui i ara per ara, encara són necessàries. I conviuen amb altres missions socials, ambientals, culturals, cíviques... que sempre reclamaran la presència activa i diversa de la ciutadania. Si no participem, morim.

Moltes vegades ens hem trobat davant una situació que ens ha descol·locat i fins i tot estabornit una mica. Al davant teníem una persona i no sabíem com definir-la. Hem utilitzat adjectius i perífrasis, hem comparat i definit pel negatiu (pel que no és). Hem intentat posar-nos a la seva pell i, amb tota la bona intenció, hem dit allò de “Si jo fos ella...”.

Però “ella” no sóc jo. Jo no puc dir les altres persones segons com jo em dic. “Elles” són “elles” i “jo” sóc “jo”, i sovint m’adono que no “em dic” igual segons el moment del dia i les interaccions que hi he tingut.

És important ser intel·ligible, que se t’entengui com a persona, perquè en la nostra societat, en la mesura que t’entenen... ets i estàs inclosa en el grup.

Sense etiqueta, norma admesa, grup/grups de pertinença, definició positiva o negativa, sense nom... no ets, no existeixes.

Tothom ens hem anat adaptant a les intel·ligibilitats que ens envolten per una necessitat vital d’existir. Més o menys trencadores, revolucionàries i, fins i tot, submises. Aquesta adaptació l’hem feta pel mateix motiu que fa que respirem, si no ens reconeixen... morim a la comunitat i no ens queda més remei que marxar-ne. Pensem-hi, perquè algunes “marxes” són traumàtiques, definitives i totes són injustes.

Hem pensat perquè en alguns grups, de cop hi volta s’hi afegeixen molts membres, o se’n desadhereixen? Hem revisat la forma d’anomenar que té aquell col·lectiu, aquella comunitat?

Saber donar nom és avançar cap a espais inclusius i participatius.

Voluntariat insaciable?

Posem-nos en el lloc de la persona que porta temps després d’haver pres la decisió de fer voluntariat.

La majoria de vegades són “reincidents”. Persones que fan allò de “a que no pots provar només una?”

La vinculació gratuïta, els compromisos lliurement adquirits, les persones amb qui anem avançant... generen una mena d’addicció que ens fa reconèixer que, sovint, el voluntari, la voluntària ho són, són voluntaris.

Diferenciem entre les persones que fan voluntariat, de les que són voluntàries. N’hi ha moltes més d’aquestes darreres, i són les que entenem que ser voluntària implica per a nosaltres una forma d’entendre la vida que ens fa insaciables per a la vida mateixa.

La persona que comença fent voluntariat i després hi torna, i al cap de temps encara hi és, ja no fa voluntariat.

S'ha convertit al gènere insaciable, esdevé voluntària i deixar de "fer-ne".

Lliure elecció del voluntariat

Escullo ser voluntària, clar que és una llibertat relativa perquè em sento obligada en certa forma... en castellà en diuen “apremio”.

La llibertat es dóna en el moment en què aquesta obligació, aquest “apremio” em col·loca davant d’un binari: sí o no? hi responc? O, no hi responc?

En el moment que escullo lliurement avançar cap a aquesta “obligació”, em sorgeix un altre dilema amb diversos termes: on, quan amb qui, etc.

Lliure elecció vol dir un cert discerniment que ens porta a una decisió lliurement presa, arran d’una “obligació” sentida.

És la llibertat de la persona que entén que la seva vida no és si no la posa al servei d'alguna cosa que l'"externalitzi". Sortir d'una mateixa, sortir de casa, sortir del cercle íntim i potser limitat, sortir de la ciutat o el barri... Sigui com sigui, la llibertat ens empeny a començar un camí que va poblant-se de companyes i companys de viatge.

No és poètic o irreal, o sí, almenys no pretén ser-ho. Crec que la resposta al voluntariat ens ve d'aquesta necessitat de sentir que per sentir la llibertat, ens hem de posar en ruta, que ningú no ens farà la feina. I això ens confronta a la vida i a les realitats de les persones. Res d'irreal, feina a peu de carrer que ens allibera com a éssers humans.

La passió de viure

Parlem de salut com qui perd la vida. Sovint ens trobem vantant-nos del refredat que portem a sobre, de la contractura que ens porta per mal camí, de les dificultats que tenim per descansar.

Els petits mals del dia a dia són el termòmetre que ens permet justificar que estem vius i atrafegats. Qui no té un ai! té un ui!

Segur que volem aquest estil de vida per nosaltres i per les generacions a venir?

Diria que ens hi va la vida pensar i esforçar-nos a gaudir-la a cor que vols.

Escoltar relats de soledat profunda, de por al futur i d'incertesa en l'acceptació de les persones de l'entorn confirma de forma rotunda el que ja hem llegit més amunt, que la vida és una aventura que val la pena viure sense traves o prejudicis absurds.

El valor principal que està en joc és la vida:

… Vivir la vida de la forma más plena posible y como la más apasionante aventura es lo primero, valorizando la salud porque sin ella difícilmente la persona pueda llevar a cabo proyectos y conseguir metas.[1]

Així doncs, promocionar la qualitat de vida respecte a la salut permet a la persona empoderar-se d’un dels aspectes més importants del seu procés i l’ajuda a prendre decisions que tindran influència en el seu futur immediat i més llunyà, a la vegada que pot escollir contribuir de forma positiva a un desenvolupament harmònic del seu entorn i del de les persones més vinculades.

---

[1] Caricote i Figueroa (2006:78)