Compromís a les entitats socials

Compromís de tothom. Aquí no es salva ningú.

Compromís de l’entitat a buscar sota les pedres recursos materials, personals i formatius per tirar endavant la missió.

Compromís de la persona voluntària en relació a unes tasques de què es coresponsabilitza.

Compromís de la persona que se’n beneficia en relació al mateix que abans: les tasques de què es coresponsabilitza.

Triem-li acompanyants al “compromís”.

Sostenible en el temps

No parlo ni de diner, ni d’estructura. Parlo de no “inventar-nos necessitats”, és a dir, el nostre compromís ha de poder perdurar tot adaptant-se a noves necessitats, i cadascú ha de tenir prou cintura com per anar fent els moviments necessaris per evitar que quedem obsoletes, mancades de sentit o, pitjor encara: immerses en la rutina.

Proactivitat

Aquesta paraula pot voler dir tantes coses... aquí ve enllaçada amb l’anterior, perquè ens convida a no adormir-nos, a estar permanentment alerta, a fer del positiu la molla cap a la creativitat. Aquest mot també ens condueix al següent.

Implicació personal

“Oju!” Molta atenció per no entendre el que no vull dir. La Implicació Personal aquí no té res a veure amb emocions o sentiments. Té a veure amb una frase que es diu molt entre voluntàries i voluntaris quan se’ls pregunta per la seva experiència. Fruit, crec jo, de no haver conduit la reflexió cap al global de la tasca, ens quedem amb l’expressió: “Rebo més que no pas dono”.

Depèn de com es digui, és paternalisme, cura dependent o infantilització superficial de la tasca. Perdoneu que sigui tant brusca.

Ara bé, si la interpretem com “dono individualment i el conjunt de l’acció transforma la societat on estic implicada”, la cosa canvia i molt.

Jo m’implico perquè no vull sentir més grinyols, vull fer AMB altres una societat més justa i dignificada; i això ho faig amb una entitat, amb unes altres voluntàries i voluntaris, amb unes persones amb qui posem en comú diferents capacitats i competències. De vegades coneixement, de vegades ganes d’aprendre.

Participar per incloure

Estem provocant canvis. I no els provoquem només les entitats socials i les persones voluntàries. Els canvis vénen perquè ens grinyolen coses i ens arremanguem, perquè som conscients de les nostres capacitats parcials i les posem al costat de les dels altres, perquè ens hi va la vida.

Però el que importa no és ni l’entitat, ni el voluntariat ni tansols el col·lectiu atès.

Hi ha entitats que estan cridades a desaparèixer. Entitats com les dedicades a cobrir infraestructures de sostre, alimentació, roba... no haurien d’existir, perquè cal que no facin falta.

Ara bé, sigui com sigui i ara per ara, encara són necessàries. I conviuen amb altres missions socials, ambientals, culturals, cíviques... que sempre reclamaran la presència activa i diversa de la ciutadania. Si no participem, morim.

Moltes vegades ens hem trobat davant una situació que ens ha descol·locat i fins i tot estabornit una mica. Al davant teníem una persona i no sabíem com definir-la. Hem utilitzat adjectius i perífrasis, hem comparat i definit pel negatiu (pel que no és). Hem intentat posar-nos a la seva pell i, amb tota la bona intenció, hem dit allò de “Si jo fos ella...”.

Però “ella” no sóc jo. Jo no puc dir les altres persones segons com jo em dic. “Elles” són “elles” i “jo” sóc “jo”, i sovint m’adono que no “em dic” igual segons el moment del dia i les interaccions que hi he tingut.

És important ser intel·ligible, que se t’entengui com a persona, perquè en la nostra societat, en la mesura que t’entenen... ets i estàs inclosa en el grup.

Sense etiqueta, norma admesa, grup/grups de pertinença, definició positiva o negativa, sense nom... no ets, no existeixes.

Tothom ens hem anat adaptant a les intel·ligibilitats que ens envolten per una necessitat vital d’existir. Més o menys trencadores, revolucionàries i, fins i tot, submises. Aquesta adaptació l’hem feta pel mateix motiu que fa que respirem, si no ens reconeixen... morim a la comunitat i no ens queda més remei que marxar-ne. Pensem-hi, perquè algunes “marxes” són traumàtiques, definitives i totes són injustes.

Hem pensat perquè en alguns grups, de cop hi volta s’hi afegeixen molts membres, o se’n desadhereixen? Hem revisat la forma d’anomenar que té aquell col·lectiu, aquella comunitat?

Saber donar nom és avançar cap a espais inclusius i participatius.

Voluntariat insaciable?

Posem-nos en el lloc de la persona que porta temps després d’haver pres la decisió de fer voluntariat.

La majoria de vegades són “reincidents”. Persones que fan allò de “a que no pots provar només una?”

La vinculació gratuïta, els compromisos lliurement adquirits, les persones amb qui anem avançant... generen una mena d’addicció que ens fa reconèixer que, sovint, el voluntari, la voluntària ho són, són voluntaris.

Diferenciem entre les persones que fan voluntariat, de les que són voluntàries. N’hi ha moltes més d’aquestes darreres, i són les que entenem que ser voluntària implica per a nosaltres una forma d’entendre la vida que ens fa insaciables per a la vida mateixa.

La persona que comença fent voluntariat i després hi torna, i al cap de temps encara hi és, ja no fa voluntariat.

S'ha convertit al gènere insaciable, esdevé voluntària i deixar de "fer-ne".

Lliure elecció del voluntariat

Escullo ser voluntària, clar que és una llibertat relativa perquè em sento obligada en certa forma... en castellà en diuen “apremio”.

La llibertat es dóna en el moment en què aquesta obligació, aquest “apremio” em col·loca davant d’un binari: sí o no? hi responc? O, no hi responc?

En el moment que escullo lliurement avançar cap a aquesta “obligació”, em sorgeix un altre dilema amb diversos termes: on, quan amb qui, etc.

Lliure elecció vol dir un cert discerniment que ens porta a una decisió lliurement presa, arran d’una “obligació” sentida.

És la llibertat de la persona que entén que la seva vida no és si no la posa al servei d'alguna cosa que l'"externalitzi". Sortir d'una mateixa, sortir de casa, sortir del cercle íntim i potser limitat, sortir de la ciutat o el barri... Sigui com sigui, la llibertat ens empeny a començar un camí que va poblant-se de companyes i companys de viatge.

No és poètic o irreal, o sí, almenys no pretén ser-ho. Crec que la resposta al voluntariat ens ve d'aquesta necessitat de sentir que per sentir la llibertat, ens hem de posar en ruta, que ningú no ens farà la feina. I això ens confronta a la vida i a les realitats de les persones. Res d'irreal, feina a peu de carrer que ens allibera com a éssers humans.

La passió de viure

Parlem de salut com qui perd la vida. Sovint ens trobem vantant-nos del refredat que portem a sobre, de la contractura que ens porta per mal camí, de les dificultats que tenim per descansar.

Els petits mals del dia a dia són el termòmetre que ens permet justificar que estem vius i atrafegats. Qui no té un ai! té un ui!

Segur que volem aquest estil de vida per nosaltres i per les generacions a venir?

Diria que ens hi va la vida pensar i esforçar-nos a gaudir-la a cor que vols.

Escoltar relats de soledat profunda, de por al futur i d'incertesa en l'acceptació de les persones de l'entorn confirma de forma rotunda el que ja hem llegit més amunt, que la vida és una aventura que val la pena viure sense traves o prejudicis absurds.

El valor principal que està en joc és la vida:

… Vivir la vida de la forma más plena posible y como la más apasionante aventura es lo primero, valorizando la salud porque sin ella difícilmente la persona pueda llevar a cabo proyectos y conseguir metas.[1]

Així doncs, promocionar la qualitat de vida respecte a la salut permet a la persona empoderar-se d’un dels aspectes més importants del seu procés i l’ajuda a prendre decisions que tindran influència en el seu futur immediat i més llunyà, a la vegada que pot escollir contribuir de forma positiva a un desenvolupament harmònic del seu entorn i del de les persones més vinculades.

---

[1] Caricote i Figueroa (2006:78)

Ens trobem millor quan ens busquem bé

Seguim parlant de salut i valors...

Saber i aprendre per a prendre decisions: la salut és responsabilitat individual i col·lectiva. El nivell d’autoeficàcia[1] es pot elaborar i potenciar des de l’escola, des d'un telèfon com el 900Rosa (900601601), d’altres entorns educatius i formatius.

Sentit de pertinença, responsabilitat, participació, sentit de temporalitat[2], cura dels altres i d’un mateix, autoestima, equitat, sostenibilitat, solidaritat i, per suposat, qualitat de vida; són alguns dels conceptes i valors que es posen en joc quan parlem de promoció i educació per a la salut.

Cada individu haurà de poder establir uns mínims criteris per avaluar, al seu nivell, el grau de satisfacció en relació a la seva situació física i/o anímica, haurà de poder valorar el sentit que li dóna a la seva pròpia vida i la relació que guarda amb les persones que l’envolten, així com amb el seu entorn.

Cadascú al seu nivell haurà de poder constatar si es cobreixen les seves necessitats fisiològiques, relacionals, socials i de projecte[3]

Entenguem la salut com allò que va més enllà d’un estat físicament saludable i afavorim espais adients perquè puguem elaborar les nostres pròpies eines.

En la societat actual es considera la potència física, la presència corporal, la moda, el posat, la forma de parlar i de relacionar-se medis d’acceptació, sense percebre que tota decisió presa en aquest sentit influeix notablement en el nostre benestar, en la nostra qualitat de vida i, igualment, en la qualitat de vida del nostre entorn més proper, la família i les amistats.

Qualitat de vida en relació a la salut que passa per una senzilla constatació: el treball de l’autoestima, de la consciència de pertànyer “per mèrits” propis a un mateix.

Arribar a provocar un estat d’autoestima dinàmic[4], va més enllà de la transmissió de coneixement o de certes normes de conducta autònoma; es tracta de despertar a l’autogestió tant individual com col·lectiva.

Formar i promocionar la salut ha de partir de la premissa que qui té la darrera paraula és l'individu, des d’aquí, encara és més cert que no es pot limitar a una simple transmissió d’informació, cal incorporar mètodes participatius que ajudin a transformar el que ens envolta, que tinguin en compte les persones i entitats amb qui volen treballar i, finalment, mètodes que facin conscient la disposició i voluntat a tirar endavant els possibles canvis que es derivin de les conclusions que en puguin treure[5]

---

[1] “Autoeficàcia”: percepció pròpia  sobre les capacitats per a fer alguna cosa de forma eficaç

[2] Temporalitat. Tant pel que fa a la limitació de cada individu, com pel que fa a la permanència en el temps de la comunitat de pertinença

[3] Gómez i Sabeh , http://www3.usal.es/inico/investigacion/invesinico/calidad.htm

[4] Bach (2004), Una autoestima que equilibri el punt entre l’autoodi i l’excés d’autoestima, de forma que aquest equilibri tingui com a còmplice un grau d’insatisfacció o de contínua recerca que permeti proposar-se fites de millora, autocrítica, consciencia de la capacitat de millora

[5] Rebollo (2002)

La salut com un valor

El caràcter subjectiu de “valor”, contribueix a entendre de forma igualment subjectiva la salut com a valor. Al final molt depèn de la concepció personal i de les opcions que cada persona vulgui o pugui prendre, perquè quan parlem de salut ens referim a un estat emocional de la persona, a la seva capacitat de lliure elecció i a la seva capacitat de relació i vinculació a les persones que l’acompanyen.

Els valors personals i la promoció de la salut, doncs, es relliguen des del moment en què cal prendre una opció personal per a la qualitat de vida, tant pròpia com de l’entorn de cada individu. I cada individu entendrà “qualitat de vida” d’una forma diferent.

D’altra banda, tot i ser una elecció personal, optar per un estil de vida saludable està marcat per condicions externes que no depenen totalment de les opcions personals: condicions del medi ambient, condicions socioeconòmiques, condicions i relacions familiars, acadèmiques, laborals, etc.

Cal contemplar la salut, la manca o la tinència, des de causes multifactorials: biològiques, psicològiques i socials; per parlar de salut cal tenir en compte la perspectiva biopsicosocial.

Si acceptem que el nivell de valoració de la salut acceptable pot ser més alta quan hi ha hagut períodes de manca de salut (pròpies o d’ algú de l’entorn immediat), entendrem que aquests períodes han pogut treballar la capacitat de tolerància a la frustració, i a la debilitat, la capacitat de superar la insatisfacció, el malestar. No es tractarà, per suposat, de potenciar etapes de manca de salut, però sí facilitar la convivència “amb naturalitat” en entorns mancats de condicions necessàries per a entendre-ho com un escenari per a la salut.

Conviure i/o conèixer situacions de diversitat funcional o d’incapacitat temporal per manca de salut, ajuda l’ésser humà a fer més paleses les potencialitats per menar una vida amb qualitat. Tant si hi ha malaltia com si no, la persona pot seguir tenint la capacitat d’elecció, les discapacitats provocades per l’existència d’una malaltia temporal o crònica, no tenen perquè impedir les capacitats per expressar desigs, preferències, iniciatives, objeccions, etc.  Així, doncs, tant si hi ha malaltia com si no, cal facilitar eines a les persones per desenvolupar la seva capacitat i el seu deure de participar en les decisions que els afecten.