Això no para...

Estan sent uns dies que demostren que el món no es para.
Sovint penso en com ha de ser de frustrant per a qui es dedica a la política pensar que la seva feina sempre serà inacabada, que la seva feina és l'art del pacte i de la cessió per tocar només amb la punteta dels dits algun dels objectius prefixats.
Però crec que la vida és això: avançar i saber que el que t'envolta és molt més gran que tu.
Pactes consistorials, negociacions amb la comunitat de l'escala on vius, reunions familiars, fins i tot la roba que t'has de posar avui... tot és un estira i arronsa per ser qui ets sense perdre del tot la teva essència.
I tot avança, i hi ha dades irrefutables.
En menys d'un any hauran nascut un munt de criatures al meu voltant (ja n'he perdut el compte), les que ja fa algun temps que ronden mostren les seves capacitats i energia per a cridar al món que estan vives!
Nosaltres i tot, a casa, estem fent lloc per a nous projectes, noves vides que es barrejaran amb la nostra.
El final d'una etapa és l'inici d'una de nova i si creiem que hem arribat a assolir algun objectiu és que ja hem mort.
Per això, avui que és dia de muntar governs de proximitat, crec que és un bon moment per recordar que "això no para...", que demà encara quedarà feina per fer i que allà on jo no arribi, ja hi arribaran els que vénen empenyent si els donem ara l'oportunitat de pensar, opinar i proposar.

Compromís a les entitats socials

Compromís de tothom. Aquí no es salva ningú.

Compromís de l’entitat a buscar sota les pedres recursos materials, personals i formatius per tirar endavant la missió.

Compromís de la persona voluntària en relació a unes tasques de què es coresponsabilitza.

Compromís de la persona que se’n beneficia en relació al mateix que abans: les tasques de què es coresponsabilitza.

Triem-li acompanyants al “compromís”.

Sostenible en el temps

No parlo ni de diner, ni d’estructura. Parlo de no “inventar-nos necessitats”, és a dir, el nostre compromís ha de poder perdurar tot adaptant-se a noves necessitats, i cadascú ha de tenir prou cintura com per anar fent els moviments necessaris per evitar que quedem obsoletes, mancades de sentit o, pitjor encara: immerses en la rutina.

Proactivitat

Aquesta paraula pot voler dir tantes coses... aquí ve enllaçada amb l’anterior, perquè ens convida a no adormir-nos, a estar permanentment alerta, a fer del positiu la molla cap a la creativitat. Aquest mot també ens condueix al següent.

Implicació personal

“Oju!” Molta atenció per no entendre el que no vull dir. La Implicació Personal aquí no té res a veure amb emocions o sentiments. Té a veure amb una frase que es diu molt entre voluntàries i voluntaris quan se’ls pregunta per la seva experiència. Fruit, crec jo, de no haver conduit la reflexió cap al global de la tasca, ens quedem amb l’expressió: “Rebo més que no pas dono”.

Depèn de com es digui, és paternalisme, cura dependent o infantilització superficial de la tasca. Perdoneu que sigui tant brusca.

Ara bé, si la interpretem com “dono individualment i el conjunt de l’acció transforma la societat on estic implicada”, la cosa canvia i molt.

Jo m’implico perquè no vull sentir més grinyols, vull fer AMB altres una societat més justa i dignificada; i això ho faig amb una entitat, amb unes altres voluntàries i voluntaris, amb unes persones amb qui posem en comú diferents capacitats i competències. De vegades coneixement, de vegades ganes d’aprendre.

Participar per incloure

Estem provocant canvis. I no els provoquem només les entitats socials i les persones voluntàries. Els canvis vénen perquè ens grinyolen coses i ens arremanguem, perquè som conscients de les nostres capacitats parcials i les posem al costat de les dels altres, perquè ens hi va la vida.

Però el que importa no és ni l’entitat, ni el voluntariat ni tansols el col·lectiu atès.

Hi ha entitats que estan cridades a desaparèixer. Entitats com les dedicades a cobrir infraestructures de sostre, alimentació, roba... no haurien d’existir, perquè cal que no facin falta.

Ara bé, sigui com sigui i ara per ara, encara són necessàries. I conviuen amb altres missions socials, ambientals, culturals, cíviques... que sempre reclamaran la presència activa i diversa de la ciutadania. Si no participem, morim.

Moltes vegades ens hem trobat davant una situació que ens ha descol·locat i fins i tot estabornit una mica. Al davant teníem una persona i no sabíem com definir-la. Hem utilitzat adjectius i perífrasis, hem comparat i definit pel negatiu (pel que no és). Hem intentat posar-nos a la seva pell i, amb tota la bona intenció, hem dit allò de “Si jo fos ella...”.

Però “ella” no sóc jo. Jo no puc dir les altres persones segons com jo em dic. “Elles” són “elles” i “jo” sóc “jo”, i sovint m’adono que no “em dic” igual segons el moment del dia i les interaccions que hi he tingut.

És important ser intel·ligible, que se t’entengui com a persona, perquè en la nostra societat, en la mesura que t’entenen... ets i estàs inclosa en el grup.

Sense etiqueta, norma admesa, grup/grups de pertinença, definició positiva o negativa, sense nom... no ets, no existeixes.

Tothom ens hem anat adaptant a les intel·ligibilitats que ens envolten per una necessitat vital d’existir. Més o menys trencadores, revolucionàries i, fins i tot, submises. Aquesta adaptació l’hem feta pel mateix motiu que fa que respirem, si no ens reconeixen... morim a la comunitat i no ens queda més remei que marxar-ne. Pensem-hi, perquè algunes “marxes” són traumàtiques, definitives i totes són injustes.

Hem pensat perquè en alguns grups, de cop hi volta s’hi afegeixen molts membres, o se’n desadhereixen? Hem revisat la forma d’anomenar que té aquell col·lectiu, aquella comunitat?

Saber donar nom és avançar cap a espais inclusius i participatius.

Sóc voluntària perquè... (5/6)

Punts de referència consistents

Amb tot l’exposat abans, em reafirmo en la idea que la persona que cerca implicar-se en una entitat vol punts de referència estables i amb consistència.

És a dir, treballar en algun lloc on la feina té ambició de permanència.

Hi ha entitats que haurien d’estar cridades a desaparèixer. Entitats com les dedicades a cobrir infraestructures de sostre, alimentació, roba no haurien d’existir, perquè cal que no facin falta.

Ara bé, sigui com sigui encara són necessàries i hi ha altres missions socials, ambientals, culturals, cíviques... que sempre reclamaran la presència activa i diversa de la ciutadania. Si no participem, morim.

Qui es vol comprometre més enllà de les seves tasques familiars i laborals, busca vincle. Busca relacionar el seu caràcter, els seus valors i capacitats amb entitats, persones o missions que s’hi adeqüin.

El voluntariat perpetua estils de vida participativa, dóna continuïtat a una manera de pensar la vida, fa realitat el desig de ser referent tot deixant de banda protagonismes. Perquè qui garanteix aquesta estabilitat de referència no és la persona, és l’entitat i a ella m’hi puc adreçar en diferents moments de la meva vida i en diferents contextos del meu trajecte.

Sóc voluntària perquè (4/6)

Mestrejar la vida

Conec ben poques persones (de fet, cap ni una) que poden dir que han dominat perfectament els fils de la seva vida. La immensa majoria ens hem adonat que hem tingut molta sort de navegar entre una munió de fils, i això és moltíssim si, malgrat tot, ens omple de satisfacció el nostre present.

Sense ser providencialista, cal reconèixer que mai sona al gust de tothom i que, en un moment o altre, hem hagut de fer concessions en el nostre pla de vida. I en la societat que tenim ara, més que més. Ens diuen, i potser és així i tot, que el mercat ho domina tot i que l’economia escapa de les mans dels polítics.

Quin és el nostre paper individual? Realment no podem fer res per a influir en el nostre món i que sigui una mica com nosaltres volem? Més encara, com podem pensar que no tenim dret, tots i cadascú de nosaltres, a dir la nostra?

Un deure que tenim: pensar, mirar el que hi ha al voltant i tenir una visió clara de la globalitat més propera (no pretenc que tothom sigui analista mundial, però sí analista del seu propi món). Saber que la meva feina forma part d’un tot i que jo l’he de fer bé, per suposat, però forma part d’un tot i és el tot el que més importa. No tinc doncs el dret i fins i tot el privilegi de poder dir la meva?

El voluntariat reforça aquest privilegi en sentir que realment tinc una paraula a dir en el meu propi destí, en el meu propi entorn i que res és igual després que jo hi hagi intervingut.

El present de tothom depèn de la meva actitud, la voluntària i el voluntari en tenen la ferma convicció.