Ens trobem millor quan ens busquem bé

Seguim parlant de salut i valors...

Saber i aprendre per a prendre decisions: la salut és responsabilitat individual i col·lectiva. El nivell d’autoeficàcia[1] es pot elaborar i potenciar des de l’escola, des d'un telèfon com el 900Rosa (900601601), d’altres entorns educatius i formatius.

Sentit de pertinença, responsabilitat, participació, sentit de temporalitat[2], cura dels altres i d’un mateix, autoestima, equitat, sostenibilitat, solidaritat i, per suposat, qualitat de vida; són alguns dels conceptes i valors que es posen en joc quan parlem de promoció i educació per a la salut.

Cada individu haurà de poder establir uns mínims criteris per avaluar, al seu nivell, el grau de satisfacció en relació a la seva situació física i/o anímica, haurà de poder valorar el sentit que li dóna a la seva pròpia vida i la relació que guarda amb les persones que l’envolten, així com amb el seu entorn.

Cadascú al seu nivell haurà de poder constatar si es cobreixen les seves necessitats fisiològiques, relacionals, socials i de projecte[3]

Entenguem la salut com allò que va més enllà d’un estat físicament saludable i afavorim espais adients perquè puguem elaborar les nostres pròpies eines.

En la societat actual es considera la potència física, la presència corporal, la moda, el posat, la forma de parlar i de relacionar-se medis d’acceptació, sense percebre que tota decisió presa en aquest sentit influeix notablement en el nostre benestar, en la nostra qualitat de vida i, igualment, en la qualitat de vida del nostre entorn més proper, la família i les amistats.

Qualitat de vida en relació a la salut que passa per una senzilla constatació: el treball de l’autoestima, de la consciència de pertànyer “per mèrits” propis a un mateix.

Arribar a provocar un estat d’autoestima dinàmic[4], va més enllà de la transmissió de coneixement o de certes normes de conducta autònoma; es tracta de despertar a l’autogestió tant individual com col·lectiva.

Formar i promocionar la salut ha de partir de la premissa que qui té la darrera paraula és l'individu, des d’aquí, encara és més cert que no es pot limitar a una simple transmissió d’informació, cal incorporar mètodes participatius que ajudin a transformar el que ens envolta, que tinguin en compte les persones i entitats amb qui volen treballar i, finalment, mètodes que facin conscient la disposició i voluntat a tirar endavant els possibles canvis que es derivin de les conclusions que en puguin treure[5]

---

[1] “Autoeficàcia”: percepció pròpia  sobre les capacitats per a fer alguna cosa de forma eficaç

[2] Temporalitat. Tant pel que fa a la limitació de cada individu, com pel que fa a la permanència en el temps de la comunitat de pertinença

[3] Gómez i Sabeh , http://www3.usal.es/inico/investigacion/invesinico/calidad.htm

[4] Bach (2004), Una autoestima que equilibri el punt entre l’autoodi i l’excés d’autoestima, de forma que aquest equilibri tingui com a còmplice un grau d’insatisfacció o de contínua recerca que permeti proposar-se fites de millora, autocrítica, consciencia de la capacitat de millora

[5] Rebollo (2002)

La salut com un valor

El caràcter subjectiu de “valor”, contribueix a entendre de forma igualment subjectiva la salut com a valor. Al final molt depèn de la concepció personal i de les opcions que cada persona vulgui o pugui prendre, perquè quan parlem de salut ens referim a un estat emocional de la persona, a la seva capacitat de lliure elecció i a la seva capacitat de relació i vinculació a les persones que l’acompanyen.

Els valors personals i la promoció de la salut, doncs, es relliguen des del moment en què cal prendre una opció personal per a la qualitat de vida, tant pròpia com de l’entorn de cada individu. I cada individu entendrà “qualitat de vida” d’una forma diferent.

D’altra banda, tot i ser una elecció personal, optar per un estil de vida saludable està marcat per condicions externes que no depenen totalment de les opcions personals: condicions del medi ambient, condicions socioeconòmiques, condicions i relacions familiars, acadèmiques, laborals, etc.

Cal contemplar la salut, la manca o la tinència, des de causes multifactorials: biològiques, psicològiques i socials; per parlar de salut cal tenir en compte la perspectiva biopsicosocial.

Si acceptem que el nivell de valoració de la salut acceptable pot ser més alta quan hi ha hagut períodes de manca de salut (pròpies o d’ algú de l’entorn immediat), entendrem que aquests períodes han pogut treballar la capacitat de tolerància a la frustració, i a la debilitat, la capacitat de superar la insatisfacció, el malestar. No es tractarà, per suposat, de potenciar etapes de manca de salut, però sí facilitar la convivència “amb naturalitat” en entorns mancats de condicions necessàries per a entendre-ho com un escenari per a la salut.

Conviure i/o conèixer situacions de diversitat funcional o d’incapacitat temporal per manca de salut, ajuda l’ésser humà a fer més paleses les potencialitats per menar una vida amb qualitat. Tant si hi ha malaltia com si no, la persona pot seguir tenint la capacitat d’elecció, les discapacitats provocades per l’existència d’una malaltia temporal o crònica, no tenen perquè impedir les capacitats per expressar desigs, preferències, iniciatives, objeccions, etc.  Així, doncs, tant si hi ha malaltia com si no, cal facilitar eines a les persones per desenvolupar la seva capacitat i el seu deure de participar en les decisions que els afecten.

Sóc voluntària perquè... (i 6)

Amb

I el més important, el voluntariat no és res si pretén fer coses pels altres.

Ni a favor, ni en contra, ni a través de...

No haurem fet res si no entenem que la tasca de voluntariat és buida si només veiem la implicació de la persona voluntària. És una tasca compartida amb qui es treballa.

Aquesta població anomenada “usuària” és més important que la població “voluntària”. Qui ens atorga el dret a pensar que fem alguna cosa per nosaltres mateixes? Res no fem si no és amb la persona amb qui treballem. Fins i tot les persones més vulnerables físicament tenen una paraula a dir en el tracte amb les entitats, el personal (contractat o voluntari), l’administració.

Sí, nadons i persones dependents influeixen en les seves pròpies vides i els hem de tenir en compte en el moment de plantejar les nostres accions.

A l’hospital, a la presó, al reforç escolar, al telèfon d’ajuda, al domicili, al carrer, al consultori, a tot arreu on es desenvolupi la nostra tasca voluntària, és tant important l’actitud de les persones implicades...!

Busquem reptes accessibles a assolir amb altres. Potser és l’única paraula a posar en negreta.

Sóc voluntària perquè... (5/6)

Punts de referència consistents

Amb tot l’exposat abans, em reafirmo en la idea que la persona que cerca implicar-se en una entitat vol punts de referència estables i amb consistència.

És a dir, treballar en algun lloc on la feina té ambició de permanència.

Hi ha entitats que haurien d’estar cridades a desaparèixer. Entitats com les dedicades a cobrir infraestructures de sostre, alimentació, roba no haurien d’existir, perquè cal que no facin falta.

Ara bé, sigui com sigui encara són necessàries i hi ha altres missions socials, ambientals, culturals, cíviques... que sempre reclamaran la presència activa i diversa de la ciutadania. Si no participem, morim.

Qui es vol comprometre més enllà de les seves tasques familiars i laborals, busca vincle. Busca relacionar el seu caràcter, els seus valors i capacitats amb entitats, persones o missions que s’hi adeqüin.

El voluntariat perpetua estils de vida participativa, dóna continuïtat a una manera de pensar la vida, fa realitat el desig de ser referent tot deixant de banda protagonismes. Perquè qui garanteix aquesta estabilitat de referència no és la persona, és l’entitat i a ella m’hi puc adreçar en diferents moments de la meva vida i en diferents contextos del meu trajecte.

Envelliment actiu i voluntariat

En resum: sortir de casa per interactuar amb altres persones a un nivell d'igualtat ens fa sentir la vida de més a prop.

Potser hem anat perdent la consciència que la societat som cadascuna de les persones que hi vivim.

De vegades oblidem que tothom té una vida, que la meva pròpia quotidianitat no és més ni menys que la de la del costat.

Viure sabent que em moc, que em bellugo és una vida digna.

Parlo des de l’experiència personal i la que m’han explicat persones que són voluntàries, que fan de voluntàries o que descobreixen el voluntariat arran de sentir-se escoltades i encoratjades a sortir de casa.

Els meus renebots de 4 i 2 anys i mig ja són grans, més vells que el seu germà que acaba de néixer. Tenen prou experiència com per tenir responsabilitats i també per oferir-se lliurement per jugar, acompanyar, explicar contes, cantar cançons, llençar bolquers...

El seu passat, tot i que curt als nostres ulls, els ofereix l’oportunitat de ser útils, d’aportar. En cap moment pensen que les seves accions siguin per construir un futur, i  ni s’adonen que el seu passat els fa tenir aquesta oportunitat.

Ells encara no poden, però d’aquí a no res ja podran decidir més enllà de l’entorn familiar. Més enllà de casa seva. Podran decidir si es queden a casa o si van més enllà de la porta. I també podran decidir on van, amb qui parlen i si parlen!

Perquè és important sortir de casa? ... per poder tornar!

Per a això no hi ha edat, qualsevol té aquesta necessitat de viure experiències noves, enriquidores i estimulants. Tornar a casa amb una maleta ben plena de coneixements nous o renovats. Tornar a casa sabent que tens coses per explicar, més enllà de les quatre parets del dia a dia. Tornar a casa per bastir aquestes parets de nous motius de Vida, amb majúscula.

Tothom té el dret, i potser l’obligació, de tornar a casa sabent que hi ha nous reptes a resoldre, nous espais on desenvolupar la creativitat, noves formes d’entrar en relació.

No té edat, ni sexe, ni gènere, ni origen social o cultural. Tampoc hi ha diferències per les històries viscudes, les oportunitats que s’han tingut o les que s’han deixat perdre. Això val per voluntariat i per “usuari”.

Moltes persones grans (en edat o en saviesa) surten de casa seva per integrar projectes que els sobreviuran en entitats nascudes per recordar-nos que tot està per fer.

A banda del finançament, cal créixer en participació, en democràcia i compromís de canvi. Créixer en la riquesa del continu qüestionament, de la diversitat que ens iguala.

¿Participar en una societat més justa i comunitària i tenir l’oportunitat de concretar-ho en un horari, una companyia i una tasca és un dret, un deure social, un privilegi comunitari?

Cada persona fa la seva aportació des del seu saber fer i saber ser, la seva forma d’estar.

No parlo de passar l’estona, “ara que gaudeixo de la jubilació”, “ara que els néts són grans”. Parlo d’aportar en cada moment, parlo de present, d’ara i aquí. No hi ha temps per perdre, no hi ha ocasió que es repeteixi.

Rebutgem la idea que envellir és aportar l’experiència de la vida i res més. No només ha costat molt arribar als 70 en bon estat extern i intern, costa molt mantenir la il·lusió de participar en el futur. Perquè no és el futur el que ens preocupa, és l’actualitat, la rabiüda actualitat, la que permet participar, influir, modificar, viure amb altres.

Vivim en present, gràcies a un passat i esperant un futur. Però vivim ara i aquesta és la motivació per fer-ho el millor possible. Aquesta és la motivació per a apropar oportunitats entre les experiències de vida que poden generar dependències destructives i les experiències que acompanyen cap a dependències generatives, creatives.

Envellir forma part del procés de construcció de la nostra societat. Envellir individualment en un entorn familiar, d’amistats, de bon veïnatge.

Envellir sabent que no espero res a canvi, res que no sigui un món amable on viure, un entorn just on veure justícia per a tothom, ara i aquí. A qui li interessa treballar per a què d’aquí a tres mesos tingui resolta la pensió, l’alimentació, el dret a visita, un habitatge? Jo ho vull per a ara! Si he d’esperar tres mesos a poder tenir accés a l’alimentació i al sostre, potser ja no caldrà!

Envellir és un procés cap a la vida i la vida és un continu, no té fi, no s’atura, ni depèn de nosaltres, ni rebutja la nostra mà. Demà està sempre per arribar, i, segons jo, no és tan interessant com les ganes que tinc avui de participar de la felicitat dels infants, del plaer de l’aprenentatge per a qui té menys oportunitats, de l’escolta afectuosa, de l’èxit d’una reivindicació treballada...

Clar que, a més de viure-ho jo, no sóc tan ingènua com per pensar que jo sola ho puc tot, per això surto de casa i entro a altres cases i deixo entrar a casa meva, amb entitats que garanteixen més “avuis” a les persones que ho busquen. Sóc voluntària.

Fer voluntariat no és per a les bones persones, és per a les persones inconformistes, rebels, visionàries.

Ser voluntària és reclamar amb veu alta i forta que tinc dret a ser feliç amb altres. Ser voluntària és reconèixer que no estic sola en aquesta societat i que res no sóc si no m’ho donen i jo no n’ofereixo.

Des del voluntariat, que és una eina en molts terrenys social i de participació ciutadana, entendre que potser no tothom té capacitat emprenedora, no tothom té una creativitat extraordinària, però sí tothom té la possibilitat de participar i fer atenció al detall del dia a dia.

Cal promocionar la política del tamboret de barri.

Envellim des del moment en què reconeixem que podem participar responsablement i justa en fer un món més amable, més savi. Això no s’acaba mai, ni tan sols quan es porta molts anys envellint i cantant cançons de bressol.