Voluntariat insaciable?

Posem-nos en el lloc de la persona que porta temps després d’haver pres la decisió de fer voluntariat.

La majoria de vegades són “reincidents”. Persones que fan allò de “a que no pots provar només una?”

La vinculació gratuïta, els compromisos lliurement adquirits, les persones amb qui anem avançant... generen una mena d’addicció que ens fa reconèixer que, sovint, el voluntari, la voluntària ho són, són voluntaris.

Diferenciem entre les persones que fan voluntariat, de les que són voluntàries. N’hi ha moltes més d’aquestes darreres, i són les que entenem que ser voluntària implica per a nosaltres una forma d’entendre la vida que ens fa insaciables per a la vida mateixa.

La persona que comença fent voluntariat i després hi torna, i al cap de temps encara hi és, ja no fa voluntariat.

S'ha convertit al gènere insaciable, esdevé voluntària i deixar de "fer-ne".

Lliure elecció del voluntariat

Escullo ser voluntària, clar que és una llibertat relativa perquè em sento obligada en certa forma... en castellà en diuen “apremio”.

La llibertat es dóna en el moment en què aquesta obligació, aquest “apremio” em col·loca davant d’un binari: sí o no? hi responc? O, no hi responc?

En el moment que escullo lliurement avançar cap a aquesta “obligació”, em sorgeix un altre dilema amb diversos termes: on, quan amb qui, etc.

Lliure elecció vol dir un cert discerniment que ens porta a una decisió lliurement presa, arran d’una “obligació” sentida.

És la llibertat de la persona que entén que la seva vida no és si no la posa al servei d'alguna cosa que l'"externalitzi". Sortir d'una mateixa, sortir de casa, sortir del cercle íntim i potser limitat, sortir de la ciutat o el barri... Sigui com sigui, la llibertat ens empeny a començar un camí que va poblant-se de companyes i companys de viatge.

No és poètic o irreal, o sí, almenys no pretén ser-ho. Crec que la resposta al voluntariat ens ve d'aquesta necessitat de sentir que per sentir la llibertat, ens hem de posar en ruta, que ningú no ens farà la feina. I això ens confronta a la vida i a les realitats de les persones. Res d'irreal, feina a peu de carrer que ens allibera com a éssers humans.

La passió de viure

Parlem de salut com qui perd la vida. Sovint ens trobem vantant-nos del refredat que portem a sobre, de la contractura que ens porta per mal camí, de les dificultats que tenim per descansar.

Els petits mals del dia a dia són el termòmetre que ens permet justificar que estem vius i atrafegats. Qui no té un ai! té un ui!

Segur que volem aquest estil de vida per nosaltres i per les generacions a venir?

Diria que ens hi va la vida pensar i esforçar-nos a gaudir-la a cor que vols.

Escoltar relats de soledat profunda, de por al futur i d'incertesa en l'acceptació de les persones de l'entorn confirma de forma rotunda el que ja hem llegit més amunt, que la vida és una aventura que val la pena viure sense traves o prejudicis absurds.

El valor principal que està en joc és la vida:

… Vivir la vida de la forma más plena posible y como la más apasionante aventura es lo primero, valorizando la salud porque sin ella difícilmente la persona pueda llevar a cabo proyectos y conseguir metas.[1]

Així doncs, promocionar la qualitat de vida respecte a la salut permet a la persona empoderar-se d’un dels aspectes més importants del seu procés i l’ajuda a prendre decisions que tindran influència en el seu futur immediat i més llunyà, a la vegada que pot escollir contribuir de forma positiva a un desenvolupament harmònic del seu entorn i del de les persones més vinculades.

---

[1] Caricote i Figueroa (2006:78)