Compromís a les entitats socials

Compromís de tothom. Aquí no es salva ningú.

Compromís de l’entitat a buscar sota les pedres recursos materials, personals i formatius per tirar endavant la missió.

Compromís de la persona voluntària en relació a unes tasques de què es coresponsabilitza.

Compromís de la persona que se’n beneficia en relació al mateix que abans: les tasques de què es coresponsabilitza.

Triem-li acompanyants al “compromís”.

Sostenible en el temps

No parlo ni de diner, ni d’estructura. Parlo de no “inventar-nos necessitats”, és a dir, el nostre compromís ha de poder perdurar tot adaptant-se a noves necessitats, i cadascú ha de tenir prou cintura com per anar fent els moviments necessaris per evitar que quedem obsoletes, mancades de sentit o, pitjor encara: immerses en la rutina.

Proactivitat

Aquesta paraula pot voler dir tantes coses... aquí ve enllaçada amb l’anterior, perquè ens convida a no adormir-nos, a estar permanentment alerta, a fer del positiu la molla cap a la creativitat. Aquest mot també ens condueix al següent.

Implicació personal

“Oju!” Molta atenció per no entendre el que no vull dir. La Implicació Personal aquí no té res a veure amb emocions o sentiments. Té a veure amb una frase que es diu molt entre voluntàries i voluntaris quan se’ls pregunta per la seva experiència. Fruit, crec jo, de no haver conduit la reflexió cap al global de la tasca, ens quedem amb l’expressió: “Rebo més que no pas dono”.

Depèn de com es digui, és paternalisme, cura dependent o infantilització superficial de la tasca. Perdoneu que sigui tant brusca.

Ara bé, si la interpretem com “dono individualment i el conjunt de l’acció transforma la societat on estic implicada”, la cosa canvia i molt.

Jo m’implico perquè no vull sentir més grinyols, vull fer AMB altres una societat més justa i dignificada; i això ho faig amb una entitat, amb unes altres voluntàries i voluntaris, amb unes persones amb qui posem en comú diferents capacitats i competències. De vegades coneixement, de vegades ganes d’aprendre.

Sóc voluntària perquè... (i 6)

Amb

I el més important, el voluntariat no és res si pretén fer coses pels altres.

Ni a favor, ni en contra, ni a través de...

No haurem fet res si no entenem que la tasca de voluntariat és buida si només veiem la implicació de la persona voluntària. És una tasca compartida amb qui es treballa.

Aquesta població anomenada “usuària” és més important que la població “voluntària”. Qui ens atorga el dret a pensar que fem alguna cosa per nosaltres mateixes? Res no fem si no és amb la persona amb qui treballem. Fins i tot les persones més vulnerables físicament tenen una paraula a dir en el tracte amb les entitats, el personal (contractat o voluntari), l’administració.

Sí, nadons i persones dependents influeixen en les seves pròpies vides i els hem de tenir en compte en el moment de plantejar les nostres accions.

A l’hospital, a la presó, al reforç escolar, al telèfon d’ajuda, al domicili, al carrer, al consultori, a tot arreu on es desenvolupi la nostra tasca voluntària, és tant important l’actitud de les persones implicades...!

Busquem reptes accessibles a assolir amb altres. Potser és l’única paraula a posar en negreta.

Sóc voluntària perquè (4/6)

Mestrejar la vida

Conec ben poques persones (de fet, cap ni una) que poden dir que han dominat perfectament els fils de la seva vida. La immensa majoria ens hem adonat que hem tingut molta sort de navegar entre una munió de fils, i això és moltíssim si, malgrat tot, ens omple de satisfacció el nostre present.

Sense ser providencialista, cal reconèixer que mai sona al gust de tothom i que, en un moment o altre, hem hagut de fer concessions en el nostre pla de vida. I en la societat que tenim ara, més que més. Ens diuen, i potser és així i tot, que el mercat ho domina tot i que l’economia escapa de les mans dels polítics.

Quin és el nostre paper individual? Realment no podem fer res per a influir en el nostre món i que sigui una mica com nosaltres volem? Més encara, com podem pensar que no tenim dret, tots i cadascú de nosaltres, a dir la nostra?

Un deure que tenim: pensar, mirar el que hi ha al voltant i tenir una visió clara de la globalitat més propera (no pretenc que tothom sigui analista mundial, però sí analista del seu propi món). Saber que la meva feina forma part d’un tot i que jo l’he de fer bé, per suposat, però forma part d’un tot i és el tot el que més importa. No tinc doncs el dret i fins i tot el privilegi de poder dir la meva?

El voluntariat reforça aquest privilegi en sentir que realment tinc una paraula a dir en el meu propi destí, en el meu propi entorn i que res és igual després que jo hi hagi intervingut.

El present de tothom depèn de la meva actitud, la voluntària i el voluntari en tenen la ferma convicció.