Entorns lliures que alliberen

L’objectiu general del projecte que jo voldria passa per crear un espai d’acollida, de reflexió, informació i escolta activa que acompanyi a les mares en la seva tasca educativa amb les filles i els fills, i millorar les seves competències i habilitats parentals.

Oferir a les mares un espai per a construir el seu propi model, la seva pròpia referència, un espai on elaborar possibles estratègies i on poder confrontar les experiències viscudes i provades. Un espai i un temps on reduir tensions i contradiccion de la convivència.

Poder parlar sense pors del trencament d’interessos col·lectius familiars en què han estat educades i passar a créixer en empatia envers cada membre de la seva família i d’elles mateixes; un escenari on aprendre i entrenar-se en la gestió de les emocions i sentimientos, reconèixer afectes, plantejar funcions i tasques, consensuar decisions, perquè una de les grans preocupacions que he escoltat en els meus anys d'experiència té molt a veure amb el desarrelament familiar, amb una despreocupació i inestabilitat de les relacions que fa témer una incapacitat per dur a terme un compromís posterior de les seves filles i dels seus fills.

La càrrega educacional està, com no ho va estar sobre les seves mares, sobre aquestes mares que es troben que les seves parelles, si existeixen, assumeixen només una corresponsabilitat incipient o inexistent.

Vida intel·ligible?

Moltes vegades ens hem trobat davant una situació que ens ha descol·locat i fins i tot estabornit una mica. Al davant teníem una persona que no sabíem com definir. Hem utilitzat adjectius i perífrasis, hem comparat i definit pel negatiu (pel que no és). Hem intentat posar-nos a la seva pell i, amb tota la bona intenció, hem dit allò de “Si jo fos ella...”.

Però “ella” no sóc jo. Jo no puc dir les altres persones segons com jo em dic. “Elles” són “elles” i “jo” sóc “jo”, i sovint m’adono que no “em dic” igual segons el moment del dia i les interaccions que hi he tingut.

Diu Judith Butler:

Uno de los temas que más me preocupan son los siguientes tipos de preguntas: ¿qué constituye una vida inteligible y qué no, y cómo las suposiciones acerca del género y la sexualidad normativos deciden por adelantado lo que pasará a formar parte del campo de lo “humano” y de lo “vivible”? Dicho de otra forma, ¿cómo actúan las suposiciones del género normativo para restringir el campo mismo de la descripción que tenemos de lo humano? ¿Por qué medio advertimos este poder demarcador, y con qué medios lo transformamos?  (Butler, J. (2007). El género en disputa. Barcelona: Paidós, p. 26)

És important ser intel·ligible, perquè en la nostra societat, en la mesura que t’entenen... ets.

Sense etiqueta, norma admesa, grup/grups de pertinença, definició positiva o negativa, sense nom... no ets, no existeixes.

Tothom ens hem anat adaptant a les intel·ligibilitats que ens envolten per una necessitat vital d’existir. Més o menys trencadores, revolucionàries i, fins i tot, submises. Aquesta adaptació l’hem feta pel mateix que respirem, si no ens reconeixen... morim a la comunitat i no ens queda més remei que marxar-ne. Pensem-hi, perquè algunes “marxes” són traumàtiques, definitives i molt injustes.

Hem pensat perquè en alguns grups, de cop hi volta s’hi afegeixen molts membres, o se’n desadhereixen? Hem revisat la forma d’anomenar que té aquell col·lectiu, aquella comunitat?

Els grans canvis de mentalitat i d’estructures apareixen en el moment en què hi ha nous noms, noves formes d’entendre i de veure nous conceptes, noves “intel·ligibilitats”. És traumàtic per una societat reconèixer una nova identitat, una nova forma d’entendre la vida. O potser no és tan nou? Potser ho havíem ofegat perquè no ens havíem adonat que existia? I ens sembla traumàtic perquè ens remou els nostres fonaments?

Proposo, amb Butler, que l’evolució no vingui a batzegades i revolucions, que no ens calgui processos traumàtics per afegir noms a identitats. Proposo que fem l’esforç ingent de viure i conviure oberts a tot nom, més encara, veure persones i no haver de donar més nom que el seu propi, sense adjectius, sexes, gèneres, cultures, aficions musicals...

Sóc voluntària perquè... (i 6)

Amb

I el més important, el voluntariat no és res si pretén fer coses pels altres.

Ni a favor, ni en contra, ni a través de...

No haurem fet res si no entenem que la tasca de voluntariat és buida si només veiem la implicació de la persona voluntària. És una tasca compartida amb qui es treballa.

Aquesta població anomenada “usuària” és més important que la població “voluntària”. Qui ens atorga el dret a pensar que fem alguna cosa per nosaltres mateixes? Res no fem si no és amb la persona amb qui treballem. Fins i tot les persones més vulnerables físicament tenen una paraula a dir en el tracte amb les entitats, el personal (contractat o voluntari), l’administració.

Sí, nadons i persones dependents influeixen en les seves pròpies vides i els hem de tenir en compte en el moment de plantejar les nostres accions.

A l’hospital, a la presó, al reforç escolar, al telèfon d’ajuda, al domicili, al carrer, al consultori, a tot arreu on es desenvolupi la nostra tasca voluntària, és tant important l’actitud de les persones implicades...!

Busquem reptes accessibles a assolir amb altres. Potser és l’única paraula a posar en negreta.

Sóc voluntària perquè... (5/6)

Punts de referència consistents

Amb tot l’exposat abans, em reafirmo en la idea que la persona que cerca implicar-se en una entitat vol punts de referència estables i amb consistència.

És a dir, treballar en algun lloc on la feina té ambició de permanència.

Hi ha entitats que haurien d’estar cridades a desaparèixer. Entitats com les dedicades a cobrir infraestructures de sostre, alimentació, roba no haurien d’existir, perquè cal que no facin falta.

Ara bé, sigui com sigui encara són necessàries i hi ha altres missions socials, ambientals, culturals, cíviques... que sempre reclamaran la presència activa i diversa de la ciutadania. Si no participem, morim.

Qui es vol comprometre més enllà de les seves tasques familiars i laborals, busca vincle. Busca relacionar el seu caràcter, els seus valors i capacitats amb entitats, persones o missions que s’hi adeqüin.

El voluntariat perpetua estils de vida participativa, dóna continuïtat a una manera de pensar la vida, fa realitat el desig de ser referent tot deixant de banda protagonismes. Perquè qui garanteix aquesta estabilitat de referència no és la persona, és l’entitat i a ella m’hi puc adreçar en diferents moments de la meva vida i en diferents contextos del meu trajecte.

Sóc voluntària perquè (4/6)

Mestrejar la vida

Conec ben poques persones (de fet, cap ni una) que poden dir que han dominat perfectament els fils de la seva vida. La immensa majoria ens hem adonat que hem tingut molta sort de navegar entre una munió de fils, i això és moltíssim si, malgrat tot, ens omple de satisfacció el nostre present.

Sense ser providencialista, cal reconèixer que mai sona al gust de tothom i que, en un moment o altre, hem hagut de fer concessions en el nostre pla de vida. I en la societat que tenim ara, més que més. Ens diuen, i potser és així i tot, que el mercat ho domina tot i que l’economia escapa de les mans dels polítics.

Quin és el nostre paper individual? Realment no podem fer res per a influir en el nostre món i que sigui una mica com nosaltres volem? Més encara, com podem pensar que no tenim dret, tots i cadascú de nosaltres, a dir la nostra?

Un deure que tenim: pensar, mirar el que hi ha al voltant i tenir una visió clara de la globalitat més propera (no pretenc que tothom sigui analista mundial, però sí analista del seu propi món). Saber que la meva feina forma part d’un tot i que jo l’he de fer bé, per suposat, però forma part d’un tot i és el tot el que més importa. No tinc doncs el dret i fins i tot el privilegi de poder dir la meva?

El voluntariat reforça aquest privilegi en sentir que realment tinc una paraula a dir en el meu propi destí, en el meu propi entorn i que res és igual després que jo hi hagi intervingut.

El present de tothom depèn de la meva actitud, la voluntària i el voluntari en tenen la ferma convicció.

Sóc voluntària perquè... (3/6)

Amb nom propi

És clar que a casa nostra ens coneixen pel nom, i sovint les famílies també coneixen la història dels seus membres. Però què passa fora d’aquest entorn tan limitat? Qui em reconeix pels meus mèrits, interessos o simplement pel meu saber estar?

No cal que coneguin la meva vida íntima, ja tinc espais per a això. Però que bé que em sento quan vaig de la mà de la meva família pel carrer i algú, des de l’altra punta del carrer em diu el nom i s’alegra de veure’m. Intercanviem quatre paraules que semblen dites en clau, perquè ningú més no coneix la tasca que estem duent a terme i s’acomiada amb un jovial “fins la setmana vinent!”.

El voluntariat enriqueix noms, llars. Crea tot un món de proximitat i de reconeixement en el dia a dia que afegeix un valor preciós i esborra tota sospita d’anonimat i d’invisibilitat.

Sóc voluntària perquè... (2/6)

Reclam d’estabilitat

I encara que soni contradictori al que s’ha dit abans, el fet de desenvolupar tasques de voluntariat pot reconduir aquesta altra sensació que tenim: no hi ha res que romangui, tot canvia constantment i el que no canvia, el que no es transforma aixeca sospita de falsedat.

Mentalitat del canvi. Canvi de mentalitat. Renovar-se o morir. Reinventem-nos. Etc.

Fa molts anys ja que estem parlant de la liquidesa de la nostra societat, el temps se’ns escola de les mans i de tant en tant tenim la impressió que em aclucat els ulls un instant, i han passat cinc anys... on és tot el que hem viscut?

La majoria de persones hem canviat de professió, moltes ni hem exercit la professió que se suposa hauríem de fer segons els nostres estudis. I si no hem canviat en l’essència, hem canviat d’entorn laboral. En la societat capitalista és això el que se’ns demana: disponibilitat extrema i qui no està disponible a “desubicar-se” està condemnat a quedar-se sempre al mateix lloc. El cas és que ens han venut que això, quedar-nos al mateix lloc, és dolent i demostra fracàs estrepitós. És així? De debò?

El voluntariat pot aportar aquesta sensació tan humana, d’altra banda, d’estabilitat. Puc canviar de feina, puc canviar d’entorn, però sempre puc dir que he fet una cosa durant molts anys, sóc voluntària.